Teoria de l'estupidesa

Una persona intel·ligent pot usar la seva intel·ligència estúpidament. Analitzar com i per què passa això és l'objecte del llibre de J.A. Marina titulat La intel·ligència fracassada i encertadament subtitulat Teoria i pràctica de l'estupidesa (Ed. Llibres ara). És un llibret curt, divertit, rigorós i altament recomanable (tan recomanable com ho és La conquesta de la felicitat, de Bertrand Russell, que n'és un bon complement). Abans d'aquest autor altres havien tractat aspectes parcials del tema. Carlo Cipolla, per exemple, va enunciar les lleis de l'estupidesa i en va donar aquesta definició: «Una persona estúpida és la que causa un dany a una altra persona o grup de persones sense obtenir, al mateix temps, un profit per a si mateixa, o que, fins i tot, n'obté un perjudici». Marina eixampla aquesta definició a aquells que perjudiquen altres persones encara que n'obtenguin un benefici, i a aquells que es perjudiquen només a si mateixos. «El gran objectiu de la intel·ligència és allò que anomenam felicitat, i tots els seus fracassos tenen relació amb la infelicitat», diu Marina explicant què entén per «comportament poc intel·ligent». La seva tesi és que la nostra intel·ligència té dos pisos: una cosa és la capacitat intel·lectual (intel·ligència estructural o computacional) i una altra és l'ús que feim d'aquesta capacitat (intel·ligència executiva). Aleshores, les persones intel·ligents es comporten estúpidament quan intervé un mòdul inadequat del nostre cervell (la por, la vergonya, la passió,...) que adquireix una preeminència immerescuda per un error de la nostra intel·ligència executiva (allò tan nostre que diu que quan el de baix s'emperna, el de dalt no governa, per exemple). Talment li va passar a Bill Clinton (persona intel·ligent) quan es complicà la vida amb la becària (comportament estúpid). Sartre ja deia que l'estupidesa (la bêtise) era el pensament convertit en mecanisme (en automatisme, diria jo). Els soldats que obeeixen amb coratge i disciplina una ordre que els envia inútilment a la mort tenen un comportament estúpid senzillament perquè el marc en què es mouen és estúpid. La jerarquia del marc del nostre comportament és important: el marc de superior jerarquia per a l'individu és la seva felicitat, i tot allò que el separi de l'objectiu de ser feliç és un fracàs de la intel·ligència. I mai no és tard per rectificar: els psicoterapeutes viuen d'aquesta possibilitat. «És una tasca que exigeix la mateixa paciència que aprendre un idioma nou perquè, en el fons, es tracta d'això, d'aprendre a llegir el món d'una altra manera», diu Marina esperonant-nos a assumir comportaments intel·ligents descartant pautes sentimentals, idees inerts, mòduls enrocats que ens fan infeliços. Aquesta reflexió m'ha fet recordar una de les més famoses rectificacions de la història: la de Sant Francesc de Borja (que devia tenir una certa predisposició a actuar intel·ligentment, car acabà jesuïta). Visqué fascinat per la bellesa de l'emperadriu Isabel de Portugal, però, morta aquesta dama, n'hagué d'acompanyar el cadàver fins a Granada. Al final del viatge, la descomposició havia fet estralls en el físic de l'admirada Isabel i això féu tanta impressió al pobre Francesc que decidí dedicar la seva vida a la religió (i fou quan pronuncià la famosa frase: «No tornaré mai a servir cap senyor que se'm pugui morir»). La veritat és que tot això m'ha fet qüestionar la correcció del rumb que ha pres la meva vida. La conclusió, però, ara per ara, és satisfactòria. A mi no em passarà com a sant Francesc de Borja perquè jo som del Barça.