La greixonera de fang fumeja sobre la taula familiar. Cuina i menjador tenen forma de gran L amb espai per a fer el menjar i per a gaudir-ne. Ja se sent l'arribada de l'estiu que, pel que sembla, aquest any serà d'allò més fort. Però, així i tot, el camp encara conserva rastres de bellesa primaveral que, un cop més, fa estimar els horitzons sense límits, els turons amb els arbres enfilant-se fins a dalt de tot. Els lledoners embelleixen un camí entre parets seques que passa prop d'un pou -diuen que del temps dels moros- que un il·luminat va tenir la idea de tirar-hi carretades de pedres recollides quan espedregaven la terra. Les vinyes van cap a un setembre festiu, les llebres corren veloces fugint dels cans i dels perdigons.
Els cans ensumen el rastre de l'animal esquiu dins els camps de juny. A les llebres els agrada el gra que ja ha madurat, la corretjola que s'enfila pels trencadissos brins de cugula. Cerquen paradisos impossibles dins les vinyes que van fent via. S'aturen, escolten sorolls, s'immobilitzen... Corren, com llebres que són. Quan la gent torna de la vinya on ha anat per esporgar, controlar que no s'escampi cap plaga o mirar com maduren els raïms, fa saber als seus que «Enguany serà any de llebres, n'he vist unes quantes». Si la verema va bé es farà un vi de superior qualitat.
Llavors arriba el dia de la trobada. La llebre ha entrat a la cuina escorxada i amb els puntets blaus de les perdigonades. Comença un treball minuciós, recepta antiga de cuina transmesa oralment, el patrimoni familiar que no ha de decaure. És quan les burballes amb llebre fumegen sobre la taula. Una mà destra ha sabut conjugar els elements perquè, amb un temps de cocció just, tinguin el toc de gràcia. Per l'altra banda hi apareix l'ànima negra del vi. Paciència i saber que s'han mantingut des de la selecció de la varietat i del terreny fins a l'embotellat. Les llebres menjaven corretjola entre els ceps quan els raïms sempre vigilats prometien un resultat esplendorós. Al final s'han trobat sobre la taula.
