El 30 de juliol del 69, en un bar devers Llucmajor -potser era Petra; potser els fets van passar fora de Mallorca, la qual cosa no treuria cap valor a aquesta història, si és que en té qualcun- en Nofre dubtava en públic de les imatges que tothom havia vist aquells dies per la tele. La lluna no pot ser tan fosca, l'astronauta no pot moure's com es mou, i què diuen que ha dit, abans de sortir-hi? Quia, pardal! I feia un monòleg, en Nofre, al voltant del que sobre la lluna havien dit els poetes. Un pagès il·lustrat, aquest home, que a més de llegit era cinèfil i s'havia arribat a creure Méliès, amb el coet deixant borni el satèl·lit. La concurrència capejava i reia per davall el nas, mentre en Nofre escarnia Neil Armstrong botant de taula en taula a la zona de la paret on s'exposava un maillot que, deien, havia dut Guillem Timoner de Sant Sebastià. Davant la incredulitat evident de la concurrència, matisada en alguns casos amb hilaritat, en Nofre va fer un jurament: aniria, ell mateix, a la lluna. Demostraria la gran mentida de la tele. «La lluna», va sentenciar, «és un paradís, sens dubte».
Vuit anys d'absència no havien esborrat el record del pagès il·lustrat que havia jurat dur proves de la seva estada al satèl·lit. Era com si l'esperassin. Va arribar al mateix bar, on hi havia pràcticament la mateixa gent, col·locada en els mateixos llocs de la barra, les mateixes taules, el mateix jersei blanc amb l'arc de Sant Martí presidint una de les parets. Les mateixes cadires, les mateixes greixoneres en el taulell que oferien frit i llengua amb tàperes amb el mateix aspecte. «Hi he anat, sí. I ara, ja me veis, som tornat», va dir, com si fos un personatge de rondalla. Com a prova del seu periple aportava unes polaroids fantàstiques de paisatges impossibles, tots els cabells completament convertits en canes -que amb la blavor intensíssima dels ulls li conferien un aspecte genuïnament lunar- i una pedra preciosa -en part diamant, en part robí- que alguns van relacionar amb una pel·lícula de Robert Wise dels anys 50. La veu va córrer. N'hi havia que deien que els americans el cercaven per tapar-li la boca, o per trencar-li el coll, que ve a ser el mateix. El capellà va intentar confessar-lo, però només va treure un comentari despectiu sobre Pau VI i un cardenal que acabava de nomenar aquell estiu, un tal Matzenger, o Ratvinger. Evidentment, el mossèn no sabia de què parlava. «O està boig o l'ha pres el dimoni», mormorà dient que no amb el cap. Els nebots el defensaven: «si no ha anat a la lluna, què ha estat fent, tot aquest temps?». Aquesta pregunta dissipava qualsevol dubte. I tanmateix ningú no li ha gosat demanar mai ni el com ni el quan. El perquè és evident: en Neil és ridícul, caminant a saltironets. Per mostrar això més val no mostrar res. I en Nofre, què vols que et digui, és un poeta.
