Dins l'obra de Bartomeu Fioapareix sovint el concepte del silenci: entrar-hi o arribar-hi com a culminació final d'un procés de creació, o com a temps d'espera per tornar a la tasca amb nous llenguatges. La història de les avantguardes va farcida de lluminositats esplendoroses cap al silenci: Rimbaud als vint anys clou la seva aventura poètica; Mallarmé llança la pàgina en blanc als oients del cafè Voltaire... O, la mort en dansa, valors fonamentals de la poesia catalana com Salvat-Papasseit, Màrius Torres i Rosselló-Pòrcetrobaren el silenci abans d'hora i ens deixaren totsols amb les seves paraules. He pogut observar, en el redol més proper a nosaltres, l'actitud de tres poetes que, havent publicat dins la primera joventut, decidiren convertir el seu quartó de terra en un llarg guaret de vint anys, per tornar després a l'acció poètica amb nous continguts i noves formes. El resultat, en els tres casos, mostra una pujada d'intensitat i de qualitat en els discursos, que justifica la tria del silenci. Perquè, no ens enganyem, aquí no es tracta ja de contemplar la poesia com un fet quantitatiu que pugui garantir la continuïtat d'una llengua escrita i d'un antic ofici damunt la terra, que va de Ramon Llulfins al darrer valor consolidat, potser Pere Antoni Pons. No, damunt la terreta podem afirmar, sense embuts, que en tenim massa, de poetes. Segurament no ens en calen tants, per demostrar la vitalitat de la nostra literatura. I vet aquí que, tornant del desert de la reflexió i del silenci, han fet acte de compareixença vint anys després: Bernat Nada(Manacor, 1950), Joan Perelló (Campos, 1953) i Josep Lluís Aguiló (Manacor, 1967). Tots tres han reprès la tasca, després de lustres silents, amb els sarrions curulls de noves paraules i nous conceptes. Na Fiona Campbelacaba de llegir Manual d'ànsia, de Joan Perelló i, per comptes d'elogiar el llibre, l'emprèn amb la meva tasca d'editor.
-Si haguessis pres com a qualitat mínima, per publicar a «La Sínia d'El Tall», la que assoleix Perelló amb aquest llibre, ara podries dir que els 21 volumets de la teva col·lecció assenyalen una antologia de la poesia catalana a Mallorca. I donat que, segurament, no teniu massa més de dues dotzenes de poetes que mereixin aquest nom, hauries fet bé sacrificant la quantitat en favor de la qualitat.
-Segurament tens raó. El que passa és que moltes vegades hi ha un començament prometedor que pot quallar, més tard, en una obra valuosa. I gosar esterelitzar allò que començça, també pot esser un error.
-Tu mateix. Però si vols pujar el to de la col·lecció, i de la poesia en general a Mallorca, és a dir, als Països Catalans, hauràs d'aprendre a dir que no moltes vegades.
-El cas de Joan Perelló em sembla exemplar. Després de més de vint anys en silenci, ha tornat al tall amb llibres de vers i de llenguatge cenyits al concepte: Carasses (1997), La set del viatger (2001), Sal de Migjorn (2002)...
-I ara aquest Manual d'ànsia, on enriqueix el discurs amb una reflexió sobre el fet mateix de poetitzar, amb mirada introspectiva i creant d'atmosferes líriques, ben copsades per la mà segura d'Antoni Mas. Uns dibuixos magistrals.
-Romanen a la memòria versos d'antologia subratllats per la trompeta de Miles Davis, com quan veu en el poeta un tipògraf de la fosca, un arquitecte de la soledat, un acròbata de la por, un arqueòleg del silenci, amagant la fesomia de la pàgina en blanc.
-I una assimilació de la millor literatura: Li Po, Shakespeare, Hölderlin, Rilke, Apollinaire, Guillén, Vallejo, Paz, Cortázar, Celan, Vinyoli i un llarg etcètera.
