Manobres del silenci fecund

Dins l'obra de Bartomeu Fioapareix sovint el concepte del silenci: entrar-hi o arribar-hi com a culminació final d'un procés de creació, o com a temps d'espera per tornar a la tasca amb nous llenguatges. La història de les avantguardes va farcida de lluminositats esplendoroses cap al silenci: Rimbaud als vint anys clou la seva aventura poètica; Mallarmé llança la pàgina en blanc als oients del cafè Voltaire... O, la mort en dansa, valors fonamentals de la poesia catalana com Salvat-Papasseit, Màrius Torres i Rosselló-Pòrcetrobaren el silenci abans d'hora i ens deixaren totsols amb les seves paraules. He pogut observar, en el redol més proper a nosaltres, l'actitud de tres poetes que, havent publicat dins la primera joventut, decidiren convertir el seu quartó de terra en un llarg guaret de vint anys, per tornar després a l'acció poètica amb nous continguts i noves formes. El resultat, en els tres casos, mostra una pujada d'intensitat i de qualitat en els discursos, que justifica la tria del silenci. Perquè, no ens enganyem, aquí no es tracta ja de contemplar la poesia com un fet quantitatiu que pugui garantir la continuïtat d'una llengua escrita i d'un antic ofici damunt la terra, que va de Ramon Llulfins al darrer valor consolidat, potser Pere Antoni Pons. No, damunt la terreta podem afirmar, sense embuts, que en tenim massa, de poetes. Segurament no ens en calen tants, per demostrar la vitalitat de la nostra literatura. I vet aquí que, tornant del desert de la reflexió i del silenci, han fet acte de compareixença vint anys després: Bernat Nada(Manacor, 1950), Joan Perelló (Campos, 1953) i Josep Lluís Aguiló (Manacor, 1967). Tots tres han reprès la tasca, després de lustres silents, amb els sarrions curulls de noves paraules i nous conceptes. Na Fiona Campbelacaba de llegir Manual d'ànsia, de Joan Perelló i, per comptes d'elogiar el llibre, l'emprèn amb la meva tasca d'editor.