Bé. Avui ja hauran arribat. El més important de tot és que tot això no tendrà un abans i un després, com se sol escriure. No diran RAB, REB, RIB, ROB, RUB, les Balears es meriexen un règim especial. Podrien, això, sí, tenir gests. En fi, serà una setmana plena d'anècdotes que pareixeran notícies. Un servidor, precisament, en volia contar una, d'anècdota. Devia ser poc abans de l'estiu de 1998 quan el president Matas atorgà una entrevista a Diari de Balears. En un moment determinat de la conversa, ell es va encendre, no cal dir que davant el meu astorament. Proclamà que quatre vellets de Catalunya no podien dictaminar que, en lloc de dir «horabaixa», haguéssim de dir «tarda». Per respecte institucional més que no una altra cosa, abans de reiterar la pregunta, que no tenia a veure amb la seva contesta, li vaig recordar que «horabaixa» figurava al diccionari de l'IEC. Però el president, volguéssim o no, s'havia de barallar amb l'Institut. Durant tota la conversa Javier Mato havia guardat silenci. Aleshores, però, no s'estigué de manifestar que no compartia les opinions paragonelles del president. Quin sentit tenia aquella declaració? El que proclamava la literalitat de les seves paraules: ell no era un membre del Pu-Put-Klan. Ben construït intel·lectualment, Mato, segurament, no volia que, ni tan sols com a remor, se'l pogués relacionar amb l'analfabestialisme polític. Ser espanyolista -i no vull dir que Mato ho sigui- no significa ser un ignorant. Vidal Quadras no escriurà mai que la llengua parlada a les Balears no és el català. Tot això, em venia a la memòria després de llegir els comentaris del professor Bibiloni sobre el model lingüístic dels informatius d'IB3. Certament, correcte, identificable amb la parla d'una persona de mitjana cultura o, almanco, no repugnant a l'oïda d'algú amb una mica de sensibilitat. Això no salvarà la llengua, ni el país, ni compromet a quasi res des del punt de vista polític. Implica, tan sols, un cert sentit, no gaire abundant, de la vergonya. Hem escrit molt malament de Mato els darrers anys. No obstant això, quan sent la música -la lletra és una altra cosa- dels informatius d'IB3, servidor ha recordat aquella entrevista. I ha pensat, tant en la música com en la lletra, que aquell senyor hi deu tenir alguna cosa a veure. Tanta com pensàvem.