Damià Quetglas

Oració, lliçó i informació

Damià Quetglas09/05/05 0:00

El sentit gregari de la societat aporta a l'individu llocs comuns i pràctiques rituals que simpàticament i de forma màgica l'ajuden a fer front a la mort i, sobretot, al dolor i la incertesa de viure. «Talment un paradís de benedicció, el temor al Senyor protegeix més que tota la glòria» diu l'Eclesiastes. Les filosofies orientals tan de moda en dirien un mantra. Per no escampar fum, ni que sia d'encens, una oració és repetir-se un milió de vegades un convenciment sia cregut o sabut. Repetir la lliçó un milió de vegades és cosa semblant a l'adoració d'una racionalitat al servei del senyor Estat. Engolir titulars i més titulars i més titulars de cada dia -sien parlats, escrits o electrònics- és aprendre la lliçó, és resar, és una manera de lluitar contra la desesperació. La lletra petita, que llegeixen molts pocs, com la dels contractes, és matèria de sectes, de mestres, de professionals, d'especialistes que fan de la seva tasca motiu d'heroïcitat. I en aquests temps d'antiherois, d'antisantedats, d'antisoberans i d'individualismes exagerats és comprensible que el sant, el monarca o el president hagin hagut d'assumir el bufó que els acompanyava tradicionalment i esdevinguin elements còmics, impostors,... Potser, per al futur, resti tan sols l'humor com a única defensa i darrer resort de la saviesa. Però aquest debat ja el plantejaven Guillem de Baskerville i Jorge de Burgos a la novel·la El nom de rosa i Umberto Eco, l'autor el feia venir del temps d'Aristòti quan la societat era tan senzilla que no precisava de gaire més govern que el d'una ciutat.

Fa més de dos-cents anys, Thomas Jeferson deia que hi havia societats sotmeses a governs de força i societats administrades per governs basats sobre el principi que els perills de la llibertat són sempre preferibles a les seguretats de la servitud. Abans d'accedir a la presidència dels EUA, Jefersson aconseguí l'acofessionalitat de l'estat de Virgínia, la incompatibilitat de la ciutadania americana amb qualsevol detentació de títols nobiliaris i l'abolició dels pubillatges. Per a Jeferson «un poc de rebelió per aquí i una mica de revolta per allà són tan necessaris pel món de la política com les tormentes pel físic». Qui li erigiren un monumental mausoleu a Wassington i es pretenen els seus heureus no postulen, ara mateix, un control ciutadà del govern, sinó un control dels ciutadans per part del govern, defensant una organització que promogui clientela, tutela i medicina amb lleis pensades per protegir a les persones d'elles mateixes.

Miquel Beltran, jove anarquista inquer, l'enterrament civil del qual va fer resar a més d'una beata davant l'eventualitat d'una catàstrofe, que sí provocà l'acompliment dels manaments de la santa mare Església, deia l'any 1933 que «la llibertat no s'avé amb els convents ni amb les casernes, amb la moral amb estoles ni amb llibertats que es portin a la punta de l'espasa». Avui hi hauria d'afegir a l'amfeta de l'estola i el psicòtropic de l'espasa, la coca informativa.

I bé? Dijous a les vuit i mitja, el primer batle socialista d'Inca, Jaume Armengo, i el seu germà historiador, Antoni, presenten el llibre La repressió a Inca. República i guerra civi. Un bon obsequi de la filla del primer per a diputats com Joan Font Rosselló i Fernando Rubio. I -perquè no dir-ho també- per al president Matas, que també surt al llibre.