cielo claro
  • Màx: 22.63°
  • Mín: 13.08°
22°

Avançam?

Són moments de commemoració. Les televisions, les revistes, els suplements, els diaris, els cinemes, les ràdios, van plenes de reportatges sobre l'atrocitat i el genocidi del nazisme. Tothom fa reflexions en el sentit de com d'incomprensible és que s'hagués produït una barbaritat tan grossa al cor d'Europa. L'agressivitat i l'odi vessats per aquell malson, per a l'opinió pública occidental, resulta mal d'entendre. I no només és allò succeït a Alemanya sinó el seu reflex de feixisme a altres llocs com el mateix estat espanyol, o com la torna que va suposar l'stalinisme i el gulag. Transcorreguts els anys, ara, ens hem situat en un espai confortable com si fos impossible que allò es pogués repetir. I certament que el nostre món polític a grans trets ve presidit per una col·laboració entre països que fa poc previsible una confrontació a gran escala. El gran èxit de la Unió Europea, ja ho hem dit altres vegades, és haver acabat amb la conflictivitat entre les nacions del vell continent. El món mediàtic occidental viu en la comoditat del pacifisme, viu com si haguéssim adquirit un elevat grau de civilitat i haguéssim construït una societat democràticament potent, plena de virtuts: respectuosa amb les llibertats i culta. El que passa és que aquesta imatge ideal té una part fosca, una part subjacent que és ben preocupant. Efectivament, a determinades capes de la societat hi ha una agressivitat real i una irresponsabilitat, que posa en quarantena aquesta imatge que genera el políticament correcte. Bandes neonazis, violència domèstica, gamberrisme de baixa intensitat però de gran extensió d'afectació, desestructuració social, fracàs escolar, agressions a professors i agents, nous moviments com les colles d'immigrants assassines, nins i al·lots atemorits tant a l'escola com al carrer. Davant aquests fets no podem romandre en la passivitat decadent en què ens hem instal·lat d'ençà que la caiguda del mur va confirmar algunes certeses. La denúncia del relativisme moral és segurament un cavall de batalla a tenir molt en compte. A les nostres ciutats i viles hi ha un ambient d'excessiva tolerància amb els atacs a la convivència. Hi ha una conjuntura permissiva respecte a pràctiques que erosionen els fonaments que permeten a les persones viure a un espai comú. Hi ha gent i famílies que abusen dels altres, que com diríem en bon català hi colquen damunt amb una barra inacceptable. Mostrar comprensió i tebior davant aquests comportaments va degradant el clima de benestar que ha de caracteritzar aquest teòric bressol de civilització. L'estat de dret té mecanismes a l'abast per respondre a aquestes hipoteques. El que passa és que les mesures a adoptar no entren dins allò políticament correcte, no entren dins el llenguatge progre, no entren dins un multiculturalisme mal entès reciclat a un campi qui pugui i com vulgui. El Sr. Blair ha hagut de promoure una llei per castigar els que tenen comportaments antisocials com per exemple pixar pel carrer. Aquí en canvi gairebé no ens plantejam aplicar mà dura als que tenen comportaments greus per a la col·lectivitat encara que puguin semblar caricaturitzacions: els que duen els cans a fer les necessitats a les platges on han de romandre els nostres turistes i jugar els nostres fills, els que espanyen papereres i mobiliari urbà per passar l'estona, els que insulten mestres amb el vistiplau d'uns pares que no assumeixen cap compromís ni tan sols pels seus fills, els que molesten els seus veïnats sense cap mirament.... La nòmina és llarga, i per avançar el més correcte no sembla que sigui acceptar amb resignació unes circumstàncies que diuen molt poc de la nostra evolució col·lectiva. Per al poder legislatiu i pels cossos encarregats de la seguretat, aquest és un debat que ha de guanyar protagonisme, encara es troba en un estadi que provoca massa poca indignació entre la ciutadania, i la indignació de vegades no és tan dolenta! Una societat millor i més agradable per a tothom no només es construeix des dels grans projectes també es construeix des de les petites coses de cada dia, i en aquest segon apartat no tenc tan clar si avançam.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.