L'orguenet

«Que has canviat de cara?» -va demanar-li l'Aspirina al seu torero, en adonar-se que empal·lidia. I va afegir: «Ànim, noi. Qui ha fet córrer els moros no pot acoquinar-se davant un vedell». No va respondre El Palomeño, atent com estava a les notes de Suspiros de España provinents d'un orguenet. Uns moments abans, fent camí cap a la plaça, havia reconegut l'organista. Era el Tallamelons, el macarró d'El Punyalet. Afortunadament, El Palomeño portava gorra amb visera i va podar passar de llarg sense ésser vist. Tanmateix, va dubtar d'haver-ho aconseguit en sentir Suspiros de España. L'havia reconegut, el Tallamelons, o eren suposicions seves? «Recorda la vaca que t'amollaren a Cardona -li comentava l'Aspirina per tal d'encoratjar-lo-, tenia les banyes més amples que la Sagrada Família». El Palomeño no va poder reprimir un calfred, tot pensant en unes altres banyes. Cinc anys enrere, ell tenia divuit anys i la Mora prop de quaranta. La Mora era l'amistançada del Tallamelons, i s'encarregava de cobrar la comissió a les meuques que trobaven clients a la taverna. El Punyalet era a Barcelona, prop del Bataclan, en el carrer Cabanyes. L'Aspirina feia de mosso a una apotecaria pròxima, i hi acudia a beure vinets amb la gent del toro. Ell, Carles Martí, actuava de banderiller amb el nom d'Aspirina, sempre que l'hora de la cursa fos compatible amb l'horari laboral. A més a més, feia d'apoderat de toreros joves i d'assessor d'empresaris de primera volada, potser perquè el seu contacte amb el món de la medicina li conferia un indubtable prestigi intel·lectual, accentuat per la calba i les patilles blanques, d'home madur. L'Aspirina va fer actuar Joan Montagut per un grapat de pobles de Girona quan era un pobre trinxeraire. De fet va ésser ell, l'Aspirina, qui el va batejar amb el nom artístic de El Palomeño, en saber que havia nascut a Santa Coloma de Gramenet (Coloma/Paloma). També el va acostumar a consumir les hores mortes en El Punyalet, encara que d'això se'n va penedir públicament més d'una vegada. Mai no podia imaginar-se, l'Aspirina, que la Mora tingués penques de fer-li el salt, al Tallamelons, ni de fer malbé la progressiva carrera taurina del seu protegit. Tanmateix, les batzegades del cor són imprevisibles. La Mora va proposar a El Palomeño viure el seu amor en llibertat, lluny de Barcelona. Agafarien els estalvis del Punyalet, i obririen una taverna a Melilla. I així ho feren, una vetllada que el Tallamelons era a la boxa. Ja en el carrer, ella va donar una moneda al vell de l'orguenet perquè en veure arribar el seu marit interpretés Suspiros de España. Era una manera amable d'acomiadar-se, ja que era evident que no podia donar-li una besada. La parella va pujar al tren que anava a Sevilla, i va passar la nit a la pensió Los Jazmines. No podien ni imaginar-se, ni l'un ni l'altra, que el Tallamelons els anava darrera. La tragèdia, per tant, va ésser inevitable. Va irrompre a l'estança dels amants, de matinada, el Tallamelons, i mentre la Mora se li enfrontava brandant l'orinal, El Palomeño escapava amb els calés. No havia voltat cantó, i la Mora ja donava la sang, degollada. Però no va tornar enrere, a socórrer-la. Va refugiar-se a Portugal, on va viure malgastant la fortuna. Després va allistar-se a l'exèrcit d'Àfrica, i va fer tot el que va saber per escapar de la guerra sense una esgarrinxada. De retorn a Barcelona, va fer-se trobadís amb l'Aspirina, i recomençaren la vella amistat. «Què s'ha fet del Tallamelons?», va voler saber El Palomeño. «És en El Puerto» -li va respondre l'Aspirina-, li han donat la perpètua». Res no li impedia, per tant, recuperar el temps perdut i enriquir-se, en dos dies. L'Aspirina l'encoratjava. Estava convençut que amb les seves amistats i coneixements del món taurí, El Palomeño arribaria enfora. De fet, va escriure a tots els ajuntaments de Catalunya oferint-los la participació del seu torero a les festes populars. «El que triunfara antaño en Ripoll y Cardona con la rotundidad de un Aixelà...», explicava. Tanmateix, els contractes no arribaren, i Joan Montagut s'havia de guanyar la vida col·locant a les tavernes cafè i tabac de contraban. Finalment va arribar la trucada telefònica tan esperada, des d'un llogaret de Mallorca. El contracte no era gaire avantatjós: hostatge de franc per a dues nits a la Fonda Balear i un duro de gratificació a cadascun, si el vedell els enganxava. Però l'Aspirina va acceptar-lo entusiasmat. Era l'oportunitat definitiva d'El Palomeño, la glòria, la popularitat, etcètera. Es trobaven a la plaça, amb les autoritats locals i el caporal de la Guàrdia Civil elogiant el vedell, quan El Palomeño va sentir l'orgue que tocava Suspiros de España. Era migdia, i la cursa començava a les cinc. Va tornar a la fonda i va tombar-se sobre el llit per fer temps. L'orguenet no va deixar de repetir la cançó. A mesura que passaven les hores, augmentava el seu neguit. Si el Tallamelons l'havia reconegut estava llest, podia demanar el confessor. Tanmateix, el tranquil·litzaven les veus de la gent que feia tertúlia al menjador de la fonda. Quan faltava un quart per a les cinc, va entrar a l'estança l'Aspirina per comunicar-li que ja era l'hora de vestir-se. Portava quatre copes de més, l'Aspirina, i va remullar-se la cara amb l'aigua de la palangana. Era tard. Per davant la finestra passaven grups de persones camí de la plaça, i l'Aspirina no encertava a subjectar-li la monya. Tenia pressa per ésser a la plaça. Entre la gent se sentiria més segur. Si més no, deixaria de sentir l'orguenet que continuava, incansable, amb Suspiros de España. Únicament va emmudir quan El Palomeño, ja vestit, va dirigir-se al lavabo de la fonda que era al fons del corral. Volia fer-se un pan-i-toros, amb una mica de suc de llimona. Tenia uns cabells forts i espessos, que eren el seu orgull. Va mirar-se, embadalit, cosa que mai no havia d'haver fet. Es pentinava cerimoniosament, quan va veure brillar la plata a les seves espatlles abans de sentir una cremor al coll. Va dessagnar-se allà mateix, prop del corral de les gallines. El batlle, en saber-ho, no podia donar-hi passada. «I ara, què fem amb el bou?» -es demanava- Qui el mata?». «Si quiere, le organizo un pelotón de fusilamiento en un periquete», li va suggerir el caporal de la Guàrdia Civil. Algú va proposar que sortís a torejar l'Aspirina, però l'Aspirina, tot i que ja anava vestit de torero, dormia la borratxera plàcidament. De manera que a les cinc, en lloc de començar els toros, el jutge va procedir a l'aixecament del cadàver. «Para mí, que tenemos que rendirle honores militares...», va comentar el caporal. «Home, vestit com va, fa més planta que en Weyler», va comentar el batlle. Se l'emportaren, al torero mort, cap a l'ajuntament, precedit per la creu alçada i escortat per la Guàrdia Civil. No havia mort a la plaça, però l'excusat és un lloc igualment digne. En passar la comitiva per davant l'organista, aquest va començar a tocar Suspiros de España. «Un respeto!», el va amonestar el caporal. «És un adéu», li va respondre aquell.