El president vaticà mort

Llavors, aquest home que seguia tals supersticions pretenia tenir una influència decisiva en la política mundial. Quasi res: els seus seguidors el tenen per protagonista de la «desaparició» del comunisme. El desbarat és suprem. Diuen que tengué influència en la caiguda del Mur de Berlín o en el col·lapse econòmic de l'URSS, però mai no n'aporten ni una sola prova, ni tan sols indicis. Pura opinió, o fe. Però és que, a més, mal pogué acabar amb el comunisme quan un sol altre Estat comunista, que es manté d'allò més de viu, la Xina, té més habitants que activistes vaticanistes hi ha en el món. Per altre costat, el personatge es vantava de ser el far ideològic per a milions de persones, i com a tal els aconsellava no usar el més efectiu sistema de protecció contra una malaltia que si se contreu suposa la mort segura per als més pobres: bon far, sens dubte, però cap al no-res per a milions d'ingenus. En realitat, mai no fou ni cap estendard de la llibertat (potser sí de l'anticomunisme visceral d'ultradreta), ni tampoc del benestar general (basta observar els privilegis econòmics de la delegació espanyola, als quals s'aferra declarant «jihads» contra el PSOE). Sí que, en canvi, aportà una decidida política en contra del principal interès (la vida) de molta gent ingènua, a base de supersticions absurdes. No hi ha dubte, emperò, que sí que sabé usar l'espectacle mediàtic que l'ha acompanyat durant la seva presidència, i sobretot en el moment de la mort. De fet, la política de propaganda continua. Basta comprovar qualque informació donada per alguna premsa de Palma sobre la reacció popular a la seva mort. Poc manco com si gernacions incomptables s'haguessin llançat al carrer per plorar en públic. Pensa-t'ho. Dissabte a vespre, a les onze, a l'esplanada de la Seu hi havia més periodistes que fidels. Ni tan sols el cap del vaticanisme a Mallorca no considerà adient obrir les portes de la Seu perquè, és clar, per la poca gent que preveia no ho pagava. El que queda d'aquesta presidència vaticana és la política marcada per la virtualitat i per la propaganda que ha embolicat, a mode de maquillatge dissimulador, la ideologia ultraconservadora que ha perseguit com a permanent objectiu polític impedir el progrés. Anhel que, per altra banda, ha fracassat, gràcies als déus.