Esquena dreta

Per males postures, per vida sedentària o, simplement, per càstig diví, patesc periòdicament d'episodis dolorosos a l'esquena. Ara som de ple en un, fins al punt que tenc dificultats per utilitzar l'ordinador. Fins d'aquí a una temporada, idò, no recuperaré el contacte, sempre gratificant, amb els lectors. No tot, però, és negatiu, i, a més, convé encarar amb bon ànim l'adversitat per no caure en depressions evitables. Un dels aspectes agradables de patir mal d'esquena és la socialització que es pot fer d'aquest contratemps. Passejar cans, tenir fills adoptats i patir de l'espinada deuen figurar entre les servituds que més ajuden a establir complicitats. I jo diria que la darrera és la més eficaç de totes, perquè quan un entra en el gremi s'adona que es tracta d'una afecció gairebé universal. I tothom té «la» solució quasi miraculosa i, a més, definitiva. És d'aquesta manera que, en part per cortesia, i en part per mirar de sortir-ne, he passat el viacrucis de massatgistes, quiropràctics, osteòpates, fisioterapeutes i, per descomptat, metges; tot això amb les corresponents tortures de radiografies, tacs i ressonàncies magnètiques. El meu problema deu ser més greu perquè, tot i la meva dedicació, no he trobat cap mètode eficaç de guariment. Una cosa que sobta, quan cada professional t'explica els fonaments científics del seu mètode, és que no hi ha pràctiques basades exclusivament en coneixements empírics: tota praxis té darrere una teoria, sovint extravagant. Això també afecta el coneixement oficial o acadèmic: només tenen èxit en el món científic aquelles conclusions que són coherents amb alguna teoria generalment acceptada. És, aquesta, una evidència que posa els metges a l'alçada dels curanderos: cap dels dos grups prescindeix dels seus prejudicis o de la superxeria a l'hora d'establir protocols sanitaris. D'això, tota la ciència n'és afectada: un professor meu d'epistemologia ens feia veure a la Universitat que les lleis del comportament social només adquireixen rellevància acadèmica quan s'encabeixen dins una teoria general. I igual trob que passa amb l'art contemporani: Tom Wolfe ens feia constatar a La paraula pintada que cap pintura moderna no assoleix rellevància fins que la crítica no la presenta com a exponent d'un «isme». Tornant a les qüestions sanitàries, he sentit extravagàncies com que els problemes de l'espinada provenen del fet de no ser vegetarians, o de tenir el pes mal repartit entre la dreta i l'esquerra del cos. És clar que la ciència també aporta una explicació ben remota i, per tant, difícil de comprovar: els nostres mals (cervicals, dorsals i lumbars) vénen de la bipedestació, de quan vàrem deixar d'anar de quatre grapes. En tot cas, aquestes consideracions, quan parlam de salut i no de fe en sectes sanitàries, queden en un segon terme quan passam a observar l'espectacularitat de certes disfuncions: tortícolis, geps o privació de manejar objectes més feixucs que un bolígraf o una cullera... Aleshores entenem millor aquella expressió que era sinònim de salut, però també d'opulència: anar esquena dreta. De jove, sempre vaig considerar que era una expressió poc afortunada, per banal i torera. Avui, en canvi, admir i valor la saviesa popular a l'hora de donar importància a les coses que realment en tenen. Temps enrere, Mallorca imaginava Arcàdies on la salut dels súbdits no depenia del sistema sanitari, sinó que era un imperatiu reial. D'això, en deixa constància una hermosa glosa, ingènua i bondadosa, encara recordada a Felanitx, que no he vist recollida enlloc: