Catàstrofes i catastrofisme

Des de cap d'any ençà, l'actualitat ha estat marcada per la sensació de fatalitat que han produït les catàstrofes naturals i accidentals. Una percepció que ha incrementat notablement la nòmina de la por i la inseguretat que aclapara la societat occidental, després de l'11 de setembre i l'11 de març. Els mals somnis acompanyats, ara, de components de caràcter polític s'han afegit encara a aquella suma de factors externs que influeixen negativament sobre l'univers mental de la ciutadania. La fallida del Carmel i l'incendi del Windsor han trobat el terreny abonat entre una nòmina considerable de ciutadans que comencen a dubtar de tot i per tot. A tot plegat hom hauria d'afegir, també, la tendència al catastrofisme d'algunes formacions polítiques, acostumades a manipular la realitat. El temps transcorregut des del desastre del Prestige fins al Carmel hauria de ser analitzat amb cura pels sociòlegs, perquè l'admosfera general té un component presumiblement contaminant. El clima de catastrofisme, real o imaginari, sembla que beneficia sempre els mateixos, sobretot quan hom constata el format de certes intervencions polítiques. Tot allò que envolta l'actual escenari social no és casual, ni pot interpretar-se de forma simplista ni partidista. El sisme marí de Lisboa de finals del segle XVIII trasbalsà els il·lustrats europeus i mai més no pogueren subscriure una visió optimista de l'home ni de la cosmologia. Hi hagué un abans i un després, perquè la catàstrofe qüestionà profundament el sentit racional de l'existència humana. En conseqüència, davant tot allò que està passant és necessari qüestionar la frivolitat, el partidisme, la superficialitat i una manera global d'entendre el món de forma inconscientment optimista.