El tres per cent

Maragall, home, que amb les coses de menjar no es juga! Ahir hi va haver nervis per les seus de molts partits arreu de l'Estat per les afirmacions del president de la Generalitat que CiU cobrava un tres per cent a les contructores per deixar-les fer obres. Maragall intentà rectificar, però ja és tard. Ha armat el terratrèmol, perquè ha tocat la mare de totes les democràcies, és a dir, el finançament els partits polítics. És un secret a veus que aquestes organitzacions no es podrien mantenir amb les quotes dels seus afiliats. Seria impossible. Aquestes maquinàries de poder i d'influència social necessiten altres fonts d'ingressos. Des de sempre. Un exemple: a finals dels anys quaranta i admirat per la seva combativitat, Stalin entregà un milió de dòlars a la cúpula del PCE perquè continuàs la lluita antifranquista. Els comunistes espanyols no sabien on posar els doblers i els entregaren en dipòsit a la direcció del PC txecoslovac, aleshores en el poder. Al final, els espanyols no pogueren gastar els dòlars perquè la maquinària política txeca se'ls havia menjat de forma implacable. Tant de bo si les acusacions de Maragall contra CiU obren un nou debat sobre el finançament dels partits. No sé si és veritat o mentida si CiU cobrava comissions. Tampoc sé si els altres fan el mateix. Però és de sentit comú que els partits no quadren ni a tirs els ingressos oficials amb les seves despeses reals. I també sé que Maragall està ara molt penedit del que ha dit, i me puc imaginar l'estirada d'orelles que haurà rebut del seu propi partit. Jo no he oblidat ni Filesa ni Malesa ni Time Sport. Ni tampoc el túnel de Sóller o l'amic Palop de València. Això eren tupinades que s'havien de castigar. Però el que ha fet Maragall és destapar la caixa dels trons, amb unes conseqüències imprevisibles.