Quadern de viatge

Dilluns, 14.- Cada any, en algun lloc del món, es celebra la convenció universal d'escriptors de necrologies i obituaris en mitjans de comunicació. La premsa escrita, de sempre, ha tractat la mort com una notícia que satisfà la curiositat i, alhora, plau al lector, excepte quan el mort és el mateix lector i esdevé protagonista de la notícia, car hi ha dubtes consistents que, d'un altre món estant, pugui llegir els elogis que, en vida, li escatimà tothom, àdhuc la mateixa premsa escrita que ara es dol tan profundament de la pèrdua, de la qual circumstància podem deduir, si més no, que és molt més fàcil ser generosos amb els morts que amb els vius, ultra la circumstància que els defectes, amb la mort del defectuós, esdevenen virtuts. Els diaris, doncs, atenent una necessitat dels lectors, dediquen una secció, un apartat, una columna, fins i tot una pàgina, a lloar la vida dels personatges difunts, personalitats que excel·liren en el camp del coneixement, la política o les finances, per soberguejar en qualsevol de les dues últimes activitats el saber intel·lectual és un inconvenient insalvable. En alguns dels diaris, prestigiosos o desprestigiats, que s'editen arreu del món, un periodista, anònim o no, de sòlida i llarga formació en afers d'òbits i decessos, dedica llurs escriptures a la confecció literària de panegírics. Doncs a les convencions anuals, que se celebren en algun lloc del planeta terra on es ret culte al traspàs com un trànsit entre deus dissorts, es vindica el treball d'aquests periodistes, o sigui, reivindiquen llur pròpia feina, atès el fet que la immensa majoria dels protagonistes dels seus escrits no poden agrair-los ni l'estil sobri, ni el contingut encomiàstic. Vaig tenir la fortuna, i el privilegi, de conèixer un periodista de la vella escola, especialitzat a exalçar la figura dels finats. Durant més de quaranta anys, tot i que quan començà la feina el desplaïa profundament, s'havia lliurat a la tasca de modernitzar, i millorar, l'estil del gènere fúnebre, vigent des de l'antiguitat. Després d'explicar-me el seu mètode de treball, un esborrany del cadàver pòstum, en procés de deconstrucció, que s'enriqueix esperant el desenllaç, i vessar un anecdotari faceciós, referit no tant als morts, com als descendents, me confessà que escrivia els articles, tots ells florits d'una prosa apologètica i, això no obstant, documentada en una biografia apòcrifa de transmissió oral, com si els hagués de llegir l'homenatjat. El secret del seu èxit: la convicció que ni la supèrbia, ni la vanitat, dels homes no s'extingeixen amb la vida.