Catolicisme integrista

Segurament mai no ha deixat d'esser integrista, el catolicisme dels pobles i les terres d'Espanya. És molt possible que els sigui aplicable tota la llegenda negra que parla d'un poder fàctic amb poderosos mecanismes ideològics, jugant un paper històric de fre a qualsevol reivindicació humana que pogués anar enfrontada al que ells entenen per «ordre establert». El passat feudal de l'Església no fou qüestionat ni tan sols per la Constitució liberal de 1812, «la Pepa», que reconeixia a Espanya una sola religió, la catòlica. Així, aquest país desgraciat, sovint deixat de la mà de Déu i de la Història, pogué esser conegut, durant molts anys, amb l'ominós epítet de «reserva espiritual d'Occident». Els convenis amb la Santa Seu posaven sota pal·li el general petit, i establien contubernis entre poder polític i poder religiós. Franco, sense anar més enfora, tenia potestat per proposar el nomenament de cardenals que eren investits a Roma. I no diguem res d'una antiguíssima cantilena que parlava de sofrir amb resignació totes les injustícies en aquest món, a l'espera de rebre, en la vida eterna, mil per u. Aquella bella persona que es deia Gabriel Alomar, ja deixà escrit, en el seu moment, que no es tractava d'actuar com a «menjacapellans», sinó d'evitar que ells ens mengin a nosaltres. Ara, de bell nou, salta al primer pla d'actualitat una maniobra conjunta de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) i el Papa de Roma, amb la intenció de presentar-se com a víctimes d'un govern socialista que es proposa anorrear l'Església catòlica. No es tracta d'això, per bé que motius no en mancarien. Les mateixes paraules del cardenaRouco Varela quan es refereix a les arrels sembrades del cristianisme (potser seria més honest dir-li catolicisme, dos conceptes que no sempre coincideixen) a la pàtria i a la família, com una «voluntat de Déu a l'hora de dibuixar els marcs socials i jurídics de la vida», palesen una ombra de fanatisme tan evident que torna a fer por. Com altre temps en feia la Inquisició Espanyola, capaç de castigar i matar en nom d'uns alts ideals que no solien coincidir amb els de les víctimes. «El Xoco» em fa notar que els bisbes han arrossegat el Papa a una guerra contra el Govern, que sembla voler fraccionar la ciutadania.