L'atomització de les esquerres

De vegades em sembla que el fet de practicar professionalment la política no implica cap coneixement madurat de la història, ni cap síntesi plausible d'un llarg -evitern- procés de desfeta contínua. D'altra manera, no s'entén el fet de trobar-nos, aquí, amb partits autoanomenats d'esquerres i, sobretot, minoritaris, molt minoritaris -caldrà subratllar-ho-, dividits des de la pell fins al moll de l'ós. Solia esser una característica -lamentable, molt lamentable i poc engrescadora- de les esquerres, la dissensió interna contínua i la lluita despietada per assolir el poder i tenir la raó. M'estic referint a una llarga i cruenta acció caïnita dins un caïnisme més general. Cal no oblidar que a la divisió interna de les esquerres, les dretes sempre han oposat una cohesió absoluta. I la raó és ben bona d'entendre: les esquerres, històricament, si més no, es movien per idees, i les dretes per interessos concrets, avaluables altre temps en pessetes i ara en euros, sempre comptants i sonants. Per aquest motiu, crec jo, els dos únics parèntesis de canvi de mans en la història de Mallorca, els Agermanats (dos anys: 1521-1523) i el Pacte de Progrés (quatre anys 1999-2003), acabaren com la processó de la moixeta i el rosari de l'aurora. La història no és nova. És tan vella que fins i tot entristeix recordar-la. Va sempre tacada, universalment, per un estrany Fat que enfronta a mort Joanot Colom amb Joan Crespí, prehistòria, segurament, dels processos revolucionaris que han ajusticiat Georges-Jacques Danton a mans de Maximilien de Robespierre; Lev Davidovic Bronstein, altrament anomenat Trotski, a mans de Josif Vissarionovic Dzugasvili, altrament anomenat Stalin o, més prop de la nostra història de Guerra Civil, Andreu Nin, fundador del POUM, a mans d'obscurs i misteriosos sicaris o esbirros de l'estalisnisme, encara avui ocults en la boira de la Història. Val a dir que tots els morts eren grans homes; no es pot dir el mateix dels que els ajusticiaren. Però la llavor sembrada ha engendrat nous monstres d'enfrontament. Durant els anys 70, pletòrics de fervor revolucionari a la Universitat de Barcelona, un grup de joves es reuní clandestinament al raval de Santa Coloma. I ja el primer dia, per un tres i no res sobre si hem d'esser leninistes o hem d'esser trotskistes, varen treure les pistoles i començaren, ells amb ells, la lluita que preparaven contra els mecanismes ideològics de l'Estat franquista, dit sigui amb la terminologia à la page, aleshores, o, si es vol, fashionable: paraula santa d'Althusser. «El Xoco» em fa notar que tot això avui té poca vigència.