No té res a veure amb l'òxid, ni és una pintura contra el rovellat, però tothom sap què és un oxímoron i, fins i tot, «amic lector», en deu haver posat algun a la seva vida. Per exemple: The sounds of silence (Els sons del silenci, la famosa cançó de Simon i Garfunkel) és un oxímoron. «Bombes intel·ligents», «Un partit integrista, moderat...» o «la banca ètica», ho són. Un oxímoron és, com poden veure, una figura de pensament -de la lògica, de la retòrica o de la poètica- que consisteix a construir un sintagma amb termes oposats semànticament. Per exemple: «la fosca claredat», «una audaç covardia», «la dreta intel·lectual» o «desenvolupament sostenible». J. L. Borges, que en sabia, diu «en la figura que se llama oxímoron, se aplica a una palabra un epíteto que parece contradecirla; así los gnósticos hablaron de 'una luz oscura'; los alquimistas de 'un sol negro'».
El seu ús pot ser com a recurs poètic. P. Bellini manté que «l'oxímoron estima la poesia» («Escucho el discurrir callado, del río seco», d'un poeta desconegut; «la herida que duele y no se siente», de Quevedo; «Giusto é morire, per ingiusta causa» d'E. Montale; o «És quan dormo que hi veig clar» del mestre Foix). En aquests casos l'oxímoron -només una part del vers- crea, amb aquesta contradicció excloent entre el significat de dues paraules que estan en contacte, com una variant de l'antítesi, una espècie de paradoxa, no sempre aparent, que pot donar lloc a un nou significat; podríem dir, amb llicència poètica, que construeix una realitat més profunda, o, senzillament, una cosa nova: «la música callada / la soledat sonora...». Si és capaç «d'escoltar el silenci», ja té la prova d'un oxímoron «real». «Corre, dijo la tortuga, / atrévete, dijo el cobarde, / estoy de vuelta, dijo un tipo / que nunca fue a ninguna parte, / sálvame dijo el verdugo, / sé que has sido tú, dijo el culpable, / no me grites, dijo el sordo, / hoy es jueves, dijo el martes...», a la cançó «Mentiras piadosas», Joaquín Sabina encadena -és un dir- oxímorons.
Quan funciona bé l'oxímoron, repetesc que tenyit d'antítesi i paradoxa, és quan s'empra -com diu de forma excel·lent l'Espasa- per ocultar un agut sarcasme, davall un aparent absurd. És la més emprada de les variants de l'oxímoron modern. En política, per exemple, parlar de «la dreta sinistra», de «les guerres legals» o dels «polítics honrats»; és atribuït a Grouxo Marx, l'oxímoron: «intel·ligència militar?». Conten que Pío Baroja oximonoritzà -si és permès dir-ho així- una resposta; quan li demanaren la seva opinió sobre una publicació anomenada El Pensamiento navarro, va respondre: «Pensamiento y navarro?». O, pot ser «la monarquia moderna»? Existeixen «els serveis als clients»? S'imaginen «l'administració responsable»? O una «televisió educativa»? O és possible «un jueu antisemita»? Entorn d'aquesta última accepció, titulava un periodista: «Acord entre palestins i sionistes. La via oximorònica de debat».
No se sap com, però funciona un mecanisme ocult. Quan es posen juntes aquestes paraules oposades, que no poden ser qualsevulla, es fabrica una nova realitat conceptual, inexplicablement explicativa, valgui l'antítesi. Perquè, i això és el valor de l'oxímoron, no en surt una paradoxa senzilla, sinó alguna cosa més. «Cuando mi viejo era joven...» comença les seves memòries un escriptor sud-americà. «La modernitat arcaica» o «un feliç error» dirigeixen el concepte cap a un nou camp interpretatiu o, si ho troben exagerat, senzillament divertit: «Molt pocs xinesos...», «la bioètica» o «feliçment casats». Tant és així que M. Certeau indica que l'oxímoron «crea un forat en el llenguatge» que invoca a reflexió, encara que sigui enfrontant conceptes banals o paraules que un ha vist juntes moltes de vegades: «la novel·la històrica», és un oxímoron? O no serà que tota la història no és més que una immensa novel·la? X. Bellès ens parla de «les destruccions constructives»; un jove es referia a «les avantguardes institucionalitzades». N'hi ha que l'usen de forma conscient, torn a repetir, més enllà del que anomenem «contradictio in termini». Així C. Semprún: «La tradición revolucionaria francesa (perdón por el oxímoron)...» o, en un manual sobre direcció d'empreses: «Liderar sin mandar (oxímoron de la diversidad directiva)». L'atenció per l'oxímoron a Internet és relativa; el que més surt quan un «googleja» amb la nostra paraula, és un article signat pel «Subcomandante Marcos», el líder mexicà: «Nuestro siguiente programa: 'Oximoron!», parla de «la derecha intelectual», «el fascismo liberal» o «la globalización fragmentada», qui sap si dignes continuadors d'«una profunda banalitat» o «el principi de la fi» (de la història, tal vegada?). Existeix un web www.oximoron.com, amb una llista en espanyol («Amor libre», «Aldea global», «Calma tensa», «Desacuerdo unánime», «Inmaculada concepción», «Líder anarquista», «Naciones Unidas», «Mala suerte», «Peso pluma», «Soberanía limitada», «Vida eterna», etc.). No l'he trobada en català. Però el web de referència és www.oxymoronica.com, en el qual Mardy Grothe manté aquesta pàgina com a continuació del seu llibre Oxymoronica (Harper and Collins. N. York. 2004); hi trobaran, entre altres coses, una llarguíssima llista oximorònica: «Airline food», «British fashion», «Calculated risk», «California champagne», «Civilized divorce», «Internal exile», «Iron curtains», «Loyal opposition», «Original copy», «Sad clown», «Talk show»,... Per oxímoron moderns: la informàtica. «Advanced BASIC» o «realitat virtual»; ara bé, el líder en el rànquing ciberespacial d'oxímoron, i amb gran plaer, supòs, dels partidaris de Linux i els programaris lliures és: aquest ordinador «funciona amb Windows».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.