Cocou

A la meva infantesa, l'insult més corrent entre els nins era el d'aviciat de cocou. Els cocous eren els plorinyosos, els porucs, els pubils, els emmarats, tot i que també, aviciat de cocou, s'emprava en to afectuós. El cocou solia ésser el més petit de la casa, el més desvalgut de la colla. Doncs bé, llegint un treball de Ramon Rosselló Vaquer -«Santa Margalida vista per la premsa (1785-1930)»-, m'assabento de l'existència d'un tal Cocou que era l'antítesi d'allò que el seu nom significa. Publica, el setmanari «Mallorca Dominical» de dia 8 d'octubre de 1899: «Fa alguns dies que morí, a Santa Margalida, en Cocou, s'homo més forsarrut de Mallorca y tal volta del mon». És, per tant, Cocou, l'antecedent de Sebastià Llull, el popular «Sansón de San Lorenzo», la biografia del qual, obra de Bartomeu Ferrer, va ésser publicada fa uns anys per Documenta Balear. Sansón es va dedicar a fer exhibicions de força arreu del món. Cocou va rebre propostes per a integrar-se a un circ, però no va voler abandonar el seu poble. Tot fa pensar que ambdós, Sansón i Cocou, tenien una força idèntica, descomunal. Si Sansón arrossegava un camió carregat amb cent persones, Cocou travessava el torrent de Son Real, quan el corrent d'aigua era més viu, amb un ase i la somada corresponent a l'esquena, amb la mateixa naturalitat que si transportés un anyell. Aquesta notícia la dóna l'historiador Antoni Mas, en un article que publica en Es Ventall, una publicació vilera. Conta, Antoni Mas, que inflant pitrera Cocou era capaç de fer botir tots els botons de la camisa, i que aixecava soques de pi amb la mateixa facilitat que, un altre, trencaria un albó. Reprodueix, Mas, un testimoni escrit de l'època: «Hallábase (Cocou) en una garriga cortando leña y de improviso se le presentó el guardabosques intimándole para que le entregara el instrumento de que se servía y que saliera inmediatamente del predio... sin contestar (continua referint-se a Cocou) continuó la operación arrancando de cuajo troncos de mata de grueso diámetro». Les mates no les arrabassa ni un terbolí, tan fort arrelen. De manera que el garriguer, «convencióse de que se trataba de un hombre extraordinario», i va tocar el dos «no sin antes concederle permiso para que se llevase cuanta leña quisiese». «El Àncora» -i torno a citar Rosselló Bover-, també va fer-se ressò de la mort de Cocou, cosa que ens permet pensar que, a més a més de forçut, era un home d'església, no contaminat pels vicis del món. Diu, el setmanari integrista, que «le vieron portar, a más de quinientos metros de distancia, en brazos levantados una escalera de madera horizontalmente extendida con treinta barcillas de trigo encima». Curiosament, Cocou, tot i la seva força hercúlia, no era un home de moviments lents. Ben al contrari. Fa notar, la mateixa publicació que «...en repetidas ocasiones le vimos con asombro, en las carreras de hombres y caballerías... partir y junto al lado del brioso corcel y entre las más entusiastas aclamaciones de sus compañeros y convecinos que lo presenciaban, llegar el primero a la suspirada meta». «El Àncora» no li escatima elogis. Fins al punt que el qualifica de «valentón del mundo, corazón de acero, brazos de bronce». Evitava les bregues, per no matar els rivals. Nomia, Cocou, Josep Rosselló Capó. Havia nascut el 1812 i va morir als 88 anys. Morí de vell. «El Àncora» ho deia amb paraules poètiques i esfereïdores alhora: «Toda carne es heno; por la mañana lozano y seco a la tarde».