Gastronomia versus síndrome nadalenca

Mentre per la televisió parlen de la síndrome nadalenca, tristesa quan arriben les festes, mumare diu, com en vida deia la seva mare, «enguany que som viva tornarem a fer un bon Nadal». Té 88 anys i no record un sol desembre que no hagi estat de primer ordre gastronòmic. Mallorquí, naturalment, perquè ella no entèn que ara es consumeixin llagostes, gambes, ostres i besucs, o boga-ravells. Per tant, si no hi ha res de nou, avui començarà la familiar litúrgia amb sopes mallorquines i frit de porcella. I per sopar, ritual de la Nit de Nadal, sopa de la reina, farciment -que a casa nostra sempre hem castellanitzat fiambre: no hi ha res perfecte en aquest món- i torrons. Potser una part d'aquest 33% de la població afectada per la síndrome nadalenca ignora com pot reconciliar amb la vida, ni que sigui en dies de consumisme i joia fingida, el brou del fiambre amb sèmola i pilotetes (de carn magra de porc i de vedella mesclades), juntament amb els ous de l'indiota o gallina com a menuts, i trossos de flam salat. Altre temps, ella tenia cura dels torrons fets en casa: de gema, de nou i coques de torró (combinació de gusts d'ametlla, canyella i ralladures de llimona, tot embolcat dins neules), però el temps no passa debades i ara els anam a cercar a Can Frasquet. També hi solia haver, en temps de la padrina Margalida, santanyinera, amargos i mantecados, dolços no normalitzats, lingüísticament, a casa nostra. Restin així talment per a la posteritat. El dinar de demà, més generalitzat per a una part de la població, ara o adés, consistirà en macarrons, fets amb el brou del farciment, i els inveterats menuts; de segon, farciment, i de tercer, rostit de porcella o de xot. I per a la Segona Festa, -a Santanyí li diuen «Sa Mitjana Festa»-, tocarà arròs de menuts i escaldums o indiot a l'aigua. Aquests dos plats són dues de les nostres meravelles gastronòmiques i jo no sabria dir per quin dels dos m'inclin. Perquè si els escaldums tenen un toc particular i familiar, amb la variable d'incorporar-hi, a més del llorer i l'api, clovella de llimona i de taronja, que dóna un punt exòtic a la carn de l'au, l'indiot a l'aigua té també el seu secret. Quan la carn està ja ben daurada, cal no oblidar res de l'assaonat (allò que el pare deia «varietat de gusts»): sal, pebrebò, nou moscada, api i una tasseta de xerès sec. Després, quan ja quasi ha acabat de coure, vénen els pinyons frits: la meitat sencers i l'altra meitat triturats. N'Aquil·les, amb la insolència dels seus pocs anys, pregunta si tot el patracol que he explicat combat de debò la tristesa inherent a les festes de Nadal i Cap d'Any.