El faX de la tia Antònia

El sentit pràctic de la tia Antònia la va dur a demanar, mig de verbes mig de veres, si aquell flamant aparell connectat a la roseta del telefon que era capaç de transportar documents d'un costat a l'altre de la ciutat -eren finals dels 80-, i fins i tot entre ciutats o a l'altra punta de món -n'hi ha abastament amb tenir una roseta de telèfon, un contracte amb la telefònica de torn-, si aquell «faX» -sempre ho deia així, posant un èmfasi especial a la ics del «faX»- duria una sobrassada amb la mateixa efectivitat que una ordre bancària, un contracte o una acta notarial, que era el que a la tia Antònia li semblaven papers dignes de ser encantats perquè viatjassin a l'instant de casa en casa, sense necessitat de carter. La tia Antònia es va aturar al fax, en l'escala de l'evolució tecnològica. No té mòbil, i no ha après a fer anar els telèfons de botons, tot i que és relativament jove. En el fons el que passa és que li agrada fer anar la roda del telèfon antic de baquelita negra, agafar l'auricular pesat i fer tot el protocol: tri-tri-tri...taca-taca-ta. És el so del telèfon, què vols fer-hi. Hem pensat moltes vegades -massa vegades, tal volta- en la idea del teletransport de sobrassades; ara mateix, per exemple, faríem el meu negre i jo una mossegada a un tall de llonganissa un pèl coenta, encara que tengués el regust de tinta que deixa, inevitablement, el faX. Segur que la prosa seria més llegible, més àgil, un pèl lluenta, coenta, picant. Segur. Ja la podem veure a distància, la nostra sobrassada que la tia Antònia té penjant al rebost, sempre que mumpare hi vagi i li faci una foto amb el telèfon mòbil i l'enviï al meu, però la lluentor humida de l'embotit de referència no la transmet, la imatge possible via MMS. Cada vegada que hem enyorat un tros de sobrassada el meu negre i jo hem hagut d'anar a la botiga de delicatessen de just suaquí devora, capital peninsular, i l'hem haguda de pagar a preu d'or i donar les gràcies. Hem de dir, però, que malauradament és més bona via faX. Com les taronges. Ara que en colliríem. És ben bé que dies de desembre com aquest podem arribar a sentir, havent dinat, la urgència d'una clementina. Llavors és quan telefonam la tia Antònia, ens la podem imaginar despenjant la baquelita negra com de pel·lícula de sèrie B.