La nostra Davis diària

Els pobles han honorat sempre els seus herois, com una flor que neix entre els esbarzers. Sembli, però, que l'èpica s'hagi acabada. Per manca de poble, potser. Perquè la sobirania la se reparteixen els polítics i el màrqueting que han posat fi a la memòria. O perquè els herois no passen d'esportistes d'efímera fama. Ni la família no és el que era: en 10 anys s'ha duplicat el nombre de persones que conviuen soles amb el mòbil i les famílies nombroses són excepció. Han augmentat notablement les famílies amb fills que convivien amb un sol pare, per no parlar del nombre creixent de parelles de fet, bona part d'elles d'homosexuals. També ha augmentat el nombre de naixements de mares no casades i quatre de cada deu joves entre els 25 i els 34 anys, la meitat dels quals tenen feina estable, viuen a casa dels pares. I sense casa ni feina és comprensible que no vulguin tenir fills. Potser per a uns padrins que han aconseguit treure's de casa els fills i que aquests els anunciïn la venguda d'un net, sia com si els fills acabessin de guanyar la Davis, ni que sia a l'edat de 40 anys. Potser, l'heroïcitat quotidiana més actual sia abandonar l'hotel amb tot inclòs de cals pares abans dels trenta, cosa que feien habitualment i amb moltes menys perspectives de bona vida, els avis. Potser, per aquest profund canvi, s'hagi rebaixat tant la categoria dels Hèrcules moderns a ser com il Cavaliere.

No és tan sols Berlusconi, però, qui surt enlairat de l'enèsim procés per corrupció. Per aquí també pugen com més gran la fan. I què voleu d'aquesta gent si als gatillers del trenta-sis no els ha passat res i Fraga, amb un peu a l'altre món, torna a ser candidat? Què es pot esperar d'una terra cada dia envaïda de més aspirants a fer les amèriques per la Mediterrània, de conqueridors a la recerca d'El Dorado? Les crítiques a aquestes coses més actuals que sien, però, per a plomes més afinades que saben conjugar ironia fina amb hipocresia gruixuda per als contes on s'avenen la parafernàlia nadalenca i la solidaritat humana. Érem pocs, devots fins i tot, els qui ens carregàrem les piles tot bevent la lucidesa i la ironia del discurs i les cançons de José Antoni Labordeta a l'Auditori d'Alcúdia. (També és una heroïcitat mereixedora d'una Davis aquest auditori i no caure en la trampa d'allò més comercial o populista). Anar a Alcúdia des de Can Picafort una nit de desembre o de gener sempre em recorda l'obra d'Alexandre Ballester, Siau benvingut!, amb aquell August drapaire que tenia escrita la salutació rere el quadre de la casa d'estiu que okupava durant l'hivern. I va ser benvingut aquest diputat que canta i escriu poesies a la gent que queda aferrada als terrossos de Terol o als poblets incòmodes d'Osca i als aragonesos que se'n van rere l'electricitat que fan els pantans que canviaren la fesomia d'Aragó. La veu ferma i el verb vigorós, contundent, de Labordeta són bon ambaixador d'aquell país, de la seva gent, dels seus costums, que, en el fons, no són tan diferents a la d'aquest país que cada dia és envaït. Potser també sia una heroïcitat el que fa Labordeta: plantar-se amb la guitarra sobre un escenari i cantar himnes a la llibertat i deixar la flastomia per a la tribuna del congrés. Cada cosa a son lloc i poques paraules basten.