I tanmateix el wonderbrà no dóna per a més

Feta la introducció t'he de confessar, amic lector, que t'he sotmès a una petita trampa i t'he posat l'esquer d'aquest títol que no s'ajusta ben bé a la metàfora il·lustrativa que voldria emprar. Però si t'hagués posat l'olla en comptes del wonderbrà segurament no t'hauria cridat tant l'atenció i t'hauries pensat que avui la cosa anava, com s'escau en aquests temps, de tiberis de matances o de plats per sorprendre els convidats un dia de frugalitats nadalenques. Em referesc a l'olla dels pantalons, que segons ho defineix el Diccionari Català-Valencià-Balear és aquella part de la vestimenta que cobreix les anques i arriba fins a la cintura. No cal dir que ara s'usen els pantalons d'olla baixa, especialment entre el personal femení jove, a vegades exageradament baixa -i no us penseu que sigui un moralista- i a mi em fan gràcia, les meves alumnes, perquè de tant en tant intenten pujar-se'ls i tanmateix l'olla no dóna per a més. I jo els dic amb un somriure mofeta «ja podeu arrissar, ja», i elles es queden amb mig pam de boca i em miren com si em faltàs un pern, com si els parlàs amb xinès car no coneixen el mot «arrissar». I també, us ho podeu imaginar, segons quina postura adopten mostren les coloraines cridaneres de la sofisticada llenceria femenina i, fins i tot, la incisió carnosa de la regata. Queden literalment i metonímicament amb el cul a l'aire.

Però parlàvem de modes i d'essències. O de substància i accident. Dissortadament en tenim mostres cada dia, de la perdurabilitat d'aquestes essències. I és el ministre Bono el mestre de cerimònies que ens les frega pel nas cada vegada que obre la boca. Ja sé que l'escenari, la patrona de no sé quin cos exercital, ho propiciava, però l'arenga patriòtica que ens va encolomar no era de farol sinó per cantar-nos les quaranta i una mica més. Tant és així que la cosa ha molestat el PP i aquest grup polític n'ha demanat la dimissió, car es pensen que la idea de l'Espanya gran i única és patrimoni seu. I, malauradament, van molt errats de comptes. Els altres també la tenen empeltada fins al moll de l'os, el que passa és que necessiten pidolar els vots necessaris per aprovar els pressupostos i governar i de tant en tant fan una concessió estètica, més que res, a qui han de manllevar els vots. Però per poc que poden donen mostres del que realment pensen. El sermó patriòtic del ministre Bono no és una excepció sinó que forma part de l'antologia de retòrica patriotera a què ens tenen acostumats els prohoms messetaris i postmessetaris. Segons el ministre vivim en el millor dels móns possibles. El vel de la Constitució és tan ampli que ens permet aixoplugar-nos a tots i, segons ell, tan lívid, que ens permet de moure'ns amb total comoditat. Vaja, que ni els dits estats federals gaudeixen de l'autonomia que nosaltres ens han atorgat per la gràcia de no sabem quin déu major. I al ministre, li genera urticària allò que en diu antiespanyolisme, que senzillament és pensar en veu alta la possibilitat d'organitzar-nos políticament des d'una altra perspectiva.

Segurament el PP no ho hauria dit millor, ni de forma més contundent com ho ha fet el ministre Bono. Per això els ha molestat, perquè ho ha dit, mal que ens cogui, amb elegància i amb fermesa. I no de la manera barroera com ho ha dit en Matas, que va tenir un orgasme patriòtic pel fet que dos mallorquins haguessin contribuït a la glòria «nacional» d'haver guanyat la Copa Davis. Per les arrugues de la cara li brollaven els albellons de venjança històrica, com si s'hagués redimit l'ultratge de la pèrdua de la darrera colònia d'ultramar: Cuba. No, no emprà arguments tecnocràtics -per exemple, de promoció turística- per enaltir la victòria de Nadal i Moyà, sinó arguments estrictament patrioters. Com diu l'himne de la comunitat que n'és ambaixador: per ofrenar noves glòries a Espanya...

I és que, malauradament, l'olla no dóna per a més. I basta que es flexionin una mica per mostrar-nos una vegada i una altra la regata. Esperem que, com a mínim, no ens en facin ensumar els humors...