Cada vegada que s'acosta algú a esmentar-nos el renou, el soroll, l'estrèpit, l'aldarull o fins i tot la música de la molt honorable Banda Municipal de l'Ajuntament de Palma, ens vestim de dol, i no concedim ni el més petit somriure a l'interlocutor. El soroll a la nostra plaça és una proclama o una cosa que brama, estiu i hivern, tardor i primavera. Hem arribat a la conclusió que no hi ha res a fer. Dia per dia, immisericordes, cauen damunt els habitants d'aquest indret prou desgarbat de la Palma vella, sons de tantes qualitats i matisos que, si fossin colors, enriquirien la gamma de l'arc de Sant Martí. Francament, allò no és La Llotja, perquè la nit, així mateix, és més o menys silent o suportable. Però durant el dia, si fa no fot des de les nou del matí fins a les nou post meridiem, allò és com el malson de Déu que qualsevol dia es despertarà i pertot volaran tenderols de «mercadillo», instruments de corda i de metall, veus de molt diferents coloratures i fins i tot el negre del tam-tam que, a posta de sol, sembla trametre senyals acústics que volen arribar fins a l'frica llunyana i tropical dels sens ancestres. Un desastre. I un escàndol. No fa gaire vam rebre, a la tertúlia, la visita d'una catedràtica de psicologia alemanya, resident a la vora del Rin, prop dels excel·lents vins blancs, secs i afruitats, producte d'una llarga i depurada cultura, que en un moment es va fer càrrec de la situació. Entengué que la part de la ciutadania resident a la placeta maleïda que no hi té negocis de cafeteria o restauració, no tenia cap motiu per esser feliç, amb aquella escandalera. Al seu país, digué, ben aviat s'hauria mobilitzat, la gent, per elevar justificades i fonamentades protestes. Li vàrem haver de dir que, aquí, el consistori de Cort, no escolta cap raó que no vulgui sentir. I ara resulta que una ciutadana valenciana ha resultat afavorida per una sentència del Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg, i les autoritats espanyoles hauran d'abonar-li una quantitat per haver permès l'obertura de locals nocturns prop del seu domicili. A més a més, s'ha pogut esbrinar que una tercera part dels ciutadans de Balears sofreix problemes de renou dins casa seva, segons el darrer Cens de Població i Habitatges elaborat per l'Institut Nacional d'Estadística el 2001. «El Xoco», un gran intuïtiu, observa que ens trobem a finals del 2004.
-Vés a sebre si a hores d'ara el percentatge s'ha fet amunt.
-Per devers on ens movem, et puc garantitzar que avall no s'hi ha fet.
-I són ganes d'emprenyar, certament. Per ventura els residents d'aquesta plaça han de pagar un impost acústic determinats dies de l'any, perquè el costum ja no desarrelarà d'aquí la nit de Sant Sebastià, amb botifarrons i sobrassades, o les festes de la Verge de la Salut.
-Certa i, com aquell que diu, ja ens hi hem acostumat. Però tenim moltes més coses. Deixant de banda els diferents i variats "concerts" de cada dia, impepinables, hem d'esser venturosos 40 o 50 vegades cada any amb la banda, unes trobades infantils espantoses, d'escàndol, ball de bot i, adesiara, uns recitals de música perquè la sentin els sords que, a partir de les quatre de la tarda, t'exilien de la teva pròpia casa, com qui et fa un desterrat en pròpia terra.
-Caïnisme, sens dubte, del més dolent. I de què cony els serveix, el teatret de Ses Voltes, a damunt la Murada?
-De florero, Macari, de florero sense flors.
