Una altra: segons el senyor Moratinos, ministre espanyol d'Afers Estrangers, l'ambaixador d'Espanya a Veneçuela va rebre instruccions del govern espanyol perquè donàs suport al cop d'Estat contra el govern d'Hugo Chávez l'abril del 2002. Això ja se sabia, però és una d'aquestes informacions que, inexplicablement, no arriben a cobrar el seu valor en el panorama informatiu. Aznar s'ho havia cregut massa, i jugava també a gran potència, recolzant cops d'estat com si en lloc d'ocupar la Moncloa visqués a la Casa Blanca. De tant d'anar amb el seu cap de files, George Bush, s'havia contagiat d'ideals colpistes i de somnis i imperials: Por el Imperio hacia Dios o Unidad de Destino en lo Universal: es tornava a tot això, a aquesta retòrica megalòmana que tanmateix no aconsegueix amagar del tot el llautó més tenebrós. Un govern que donava suport a cops d'estat, a la matança d'innocents a l'Iraq (ni que fos a títol d'efectes col·laterals), un govern que protagonitza l'afer dels militars espanyols morts en accident d'un avió de saldo, el govern que mercadeja amb la por de l'11 M: idò aquest és el govern amb el qual es trobava molt a gust la jerarquia catòlica espanyola. No va tenir gaire problemes amb aquell govern, i, sobretot, no va clamar contra la guerra -no mataràs- ni contra l'administració de la por, ni contra la mentida. No va ni contemporitzar, es va limitar a mirar cap a una altra banda i declarar inexistents les qüestions morals que se suscitaven. Molts de cristians esperaven -més bé, desitjaven- ni que fos un gest. Fins i tot el Papa va tenir paraules dures contra la guerra, que es varen aigualir molt en arribar a Espanya i reclicar-les en una crida genèrica per la pau en el món. Molts d'aquests cristians que sortiren al carrer demanant que les bombes callassin, comprovaren com és de dolorós està adscrits a una església la jerarquia de la qual està, més que compromesa, hipotecada per compromisos immediats. L'alineament d'aquesta jerarquia amb les forces polítiques i socials més reaccionàries desempara i desconcerta els cristians que llegeixen la seva fe com un compromís, també, amb la pau, amb la justícia, amb la solidaritat. Ara veuen que la clau de volta del mestratge moral de la jerarquia catòlica és la preservació dels seus privilegis -finançament, discriminació descaradament positiva en l'ensenyament...-, i no saben com poden fer rimar aquesta opció amb la seva escala de valors. Ara assistirem a una legislatura en què el front comú de la dreta política i sociològica podrà rendabilitzar els clams eclesiàstics. Un dia o l'altre els cristians hauran d'oposar una barrera acústica a aquests clams, si és que es pretén que el missatge evangèlic no sigui segrestat pels de sempre. Allò que dèiem, fer lo correcte és una heroïcitat.