Dilluns, 15.- La justícia, l'administració de justícia, que hauria de ser la columna, vertebral i essencial, el pilar més ferm i sòlid, de la democràcia, pateix un procés accelerat de descrèdit, aquí i arreu d'Europa. Així, en una recent enquesta feta a França sobre el funcionament de la justícia, i el grau de satisfacció dels administrats, de cada cent consultats, zero ciutadans consideren que funciona molt bé; setanta, bastant malament o molt malament, i vint-i-set, bastant bé. El resultat, certament esfereïdor, però no gens sorprenent, potser no s'allunya gaire dels resultats que obtindria una consulta semblant entre els ciutadans de l'estat espanyol. El deteriorament no suposa cap novetat, car és un tema recurrent el fet que el nivell d'insatisfacció, envers l'administració de justícia, en el si de la societat, ha augmentat al llarg dels darrers anys fins assolir una situació de fallida, de malfiança general. Ningú, o molt poca gent, confia en la justícia. Les causes d'aquest desprestigi són diverses: en l'àmbit més allunyat, però no gens aliè als ciutadans, les més altes institucions del poder judicial estan excessivament polititzades, sotmeses a les exigències, i a les urgències, del poder polític que governa i, per tant, poc independents. En un aspecte més proper, hi ha manca de recursos econòmics, escassa o nul·la voluntat de resoldre la gravetat de la situació, necessitat de mitjans materials, falta de jutjats, un cos jurídic insuficient i poc preparat, al qual se li amunteguen les causes i, en conseqüència, emet sentències amb mesos, o anys, de retard, i aquest mateix retard converteix en injustes les sentències legalment justes i, en fi, l'arbitrarietat d'algunes d'aquestes sentències, allunyades del sentit comú i de la justícia, en casos sobre els quals la societat és especialment sensible, com són la violència domèstica o l'abús de menors.
Cal insistir, una vegada més, i tantes com sigui necessari, que la primera obligació d'un govern democràtic és garantir, i facilitar, als ciutadans l'accés i el dret a la justícia, no pas a la legalitat. Si les persones, els ciutadans d'un estat de dret, no senten protegits els seus propis drets, individuals o col·lectius, de fet es restringeixen les seves llibertats. Si l'administració de justícia no és àgil i justa, és lenta i injusta; si el càstig no és proporcional al dany causat, és un càstig injust; si els privilegis no ens fan iguals a tots davant la llei, és una llei injusta, i, aleshores, la democràcia pateix una pèrdua de credibilitat i rep un cop sever en un dels seus aspectes més sensible i fràgil, perquè quan algú se sent amenaçat i indefens, o bé deixa de confiar en aquells que tenen el deure d'assegurar-li un tracte just, o bé té la temptació d'obrar pel seu compte i esdevenir executor d'una justícia parcial i esbiaixada que atempta contra la democràcia, contra la convivència i contra la societat.
Dijous, 18.- A mi, sincerament, me semblaven molts corrents per un llit tan estret que, a més, a perdut cabal, no pas durant les intermitències de sequera, ans en temps de pluges i saó, quan més favorables eren les circumstàncies climatològiques. Finalment, tots els corrents han convergit en una mateixa direcció, la que solen dur els rius polítics: d'amunt cap a vall, del cim a la mar, que és l'itinerari més habitual de rius i torrents per tal d'aprofitar els efectes de la gravetat. D'aquesta manera, tan hàbil i senzilla, s'ha pogut canviar de rumb i de sentit, sense canviar ni de rumb, ni de sentit, o sigui, deixar-ho tot igual, però diferent, que és una manera, original i antiga alhora, de canviar perquè res no canviï i continuar a la deriva, sabent tots cap a on no van, que és una ignorància fèrtil per afavorir l'atzar i la contingència. He tingut, dels debats, un coneixement molt superficial. Me referesc a les deliberacions i a les negociacions dels corrents, interns, externs i subterranis, i dels contracorrents, oficials, renovadors i vies alternatives, per trobar una fórmula, o una estratègia, o un compromís, de coincidència per tal d'accedir al poder i fer-ne un repartiment just i equilibrat que satisfaci les inèrcies i les resistències. L'error més greu, en tot aquest afer, és ignorar que els problemes tenen, sovint, moltes compostures i poques solucions: una o cap. De la capacitat de trobar la solució encertada, que també sovint és la més òbvia i senzilla, depèn que la crisi, que no és crisi, sinó transformació i evolució, es tanqui d'una forma adequada.
