La unitat de la llengua (i II, i prou)

TW
0

La interessada i grotesca polèmica a la llum pública -força pública: només falta que aparegui a Salsa Rosa- sobre la unitat de la nostra llengua, també polèmica en territoris on ni la coneixen ni la parlen ni l'estimen, ens ofereix, sortosament, múltiples possibilitats per reprendre'n la discussió. Opto, tot dret i entre les moltes i atractives possibilitats, pels comentaris de la número dos del govern de J.L. Rodríguez Zapatero, María Teresa Fernández de la Vega, que acaba de manifestar, en la llengua obligatòria: «La veritat és que he sentit parlar en valencià i català la meva família durant molt de temps i no dic que siguin exactament iguals, però sí molt semblants». Si algú hagués gosat dir «La veritat és que he sentit parlar la meva família de Sòria i de Valladolid durant molt de temps i no dic que siguin exactament iguals, però sí molt semblants», la burrada hagués fet matx i tothom, o gairebé, hagués dubtat de la salut mental de l'autor/a i/o de la seva capacitat per fer de segon ministre/a. Però no. No ha passat res d'això i, a més, l'autora d'aquestes declaracions ben segur que s'ha refermat, davant milions de persones, com una semideessa de la diversitat, el progressisme, la tolerància i el tarannà, i l'ambigüitat, també. Potser la sorpresa rau en el fet que alguns esperaven més aviat unes declaracions del tipus «Els serveis científics de l'estat m'acaben de garantir que el valencià i el català tenen a veure com l'afganès i l'èuscar»: tot arribarà, si tenim prou paciència. No tinc gaire coneixements filològics, però la indignació que provoquen aquestes declaracions -que ningú no ha demostrat que no siguin provocatives, a més de l'abstencionisme entremaliat que palesen- no és diferent de la que provoquen els defensors de la geomància o de la curació de la diabetis a través de la hipnosi. Ara, a més, resulta ja que aquestes discussions són accessibles al públic en general i, encara pitjor, a la classe política, que hi ha trobat un pou insospitat de vots, la majoria en un sentit concret. I això ha generat, sembla, un munt de greuges i d'agreujats. Com que vivim al país de la impunitat selectiva, ningú -amb veu significativa- no s'havia queixat del fet que la Diputació d'Alacant es negui a retolar els espais públics en català, ni que alimenti l'oblit sobre la toponímia local. Ningú, o gairebé, no es queixa de l'excepcionalitat de l'etiquetatge en català en els productes que consumim, ni de l'excepcionalitat creixent que el català suporta a múltiples àmbits de la nostra vida social, amb l'excepció de l'educació -i no tota-, d'alguns mitjans de comunicació voluntaristes, d'alguna literatura i de l'escoltisme. Cap altra llengua, començant per l'espanyola, i cap altre sistema educatiu occidental, m'arrisco a dir, pateixen aquesta epidèmia de disbarats ortogràfics i sintàctics que alegren els nostres carrers, i ocasionalment els documents de l'administració. Cap altra societat manté el consol que aquestes incorreccions hauran de disculpar-se eternament perquè són, a més de disculpables i insignificants, proves fefaents de la voluntat lingüística dels seus autors. A cap altre domini lingüístic les baralles es decideixen a tres-cents quilòmetres dels parlants més propers. I cap altra comunitat lingüística pot percebre més nítidament que darrere aquesta batalla pel nom de la cosa hi la batalla de sempre, on l'enemic no és tant el qui pensa diferent sinó l'abstencionisme moral que evita la discussió, la polèmica, i que accepta la veu que li garanteix l'enèsim «ja està bé com està».

Així que res. Ja està bé com està. I cap problema. El futur és eDiccionario de salvadoreñismos de Matías Romero, la polèmica filològica en els telenotícies com a distracció de la guerra de torn, i un pròxim referèndum sobre les lleis de Kepler, o els grups sanguinis, tant se val. Els valencians han de tenir autoritat sobre la seva llengua, dret que haurem de catalitzar ens els sorians, els ciutadans de Càceres i tota l'Amèrica hispànica. La unitat del català -i de retruc la supervivència com a llengua viva- depèn de l'aritmètica parlamentària, resignem-nos-hi, i en més d'un parlament!, i podrem aprofitar els discursos sobre disquisicions filològiques per desprendre'n la ideologia completa de llurs autors, en siguin parlants o no, però generalment no, de la llengua que posen damunt el faristol. I comencem a preveure que aquesta de la unitat -que si depèn de l'aritmètica parlamentària, del vot popular, dels coneixements científics dels nostres governants o dels profits electorals que se'n poden treure és una batalla perduda- només és el pròleg d'un seguit de discussions sobre les modalitats, el paper del català en la cuina, la folklorització de l'idioma propi i la conversió del mite de Sísif en una broma comparat amb la normalització lingüística. Res. Cap problema. Acceptem com més aviat millor que aquesta batalla està perduda perquè està plantejada en un camp on la victòria no és possible. Tampoc no tinc gaire coneixements mèdics, però en cap cas no confiaria en la fertilitat ni en la racionalitat d'un debat sobre les transfusions sanguínies lliurat als testimonis de Jehovah, ni m'atreviria a confiar cap qüestió astronòmica a aquestes madones que profetitzen el futur des de l'altra banda de la línia telefònica. La batalla és perduda, i només de tard en tard se'ns oferiran algunes engrunes d'optimisme, com ara les recents declaracions del rei -la persona més indicada per fer-ho?- tot proclamant les bondats del mestissatge, per exemple.

Josep M. Llauradó, escriptor