La pregunta a la qual els socialistes demanen que respongui la consellera de Cultura del Consell Insular de Mallorca, Dolça Mulet (vegeu informació a les pàgines 54 i 55), flota des de fa mesos en l'enrarida atmosfera de la vida cultural mallorquina. Si la qualificam d'enrarida és perquè es té la sensació que el Consell no ha acabat de perfilar una política cultural coherent, que respongui a criteris intel·ligibles per part de la gent illenca. Per no tornar a recordar afers com l'exposició del llibre més petit del món, que revelen les aptituds dels responsables de la política cultural del Consell, hauríem d'assenyalar l'escassa empremta que han deixat en la nostra societat aniversaris com els de Costa i Llobera i Joan Alcover, o el de George Sand i Guillem Sagrera. Els aniversaris, entesos com a pretextos de fastos i maniobres mediàtiques, són perfectament obviables; però una política cultural amb cap i peus els aprofita per dissenyar estratègies d'aprofundiment i de difusió de les obres dels autors homenatjats. La imatge que ha donat el Consell en aquests assumptes és d'incapacitat de comprendre el gruix dels personatges i de les seves obres.
Tot i això, encara sorprèn la poca convicció demostrada pels responsables de cultura de la institució davant l'aniversari de Pere Capellà. No glossarem ara la seva figura, però sí que sembla necessari recordar a qui correspongui que el nom de Pere Capellà s'associa automàticament a conceptes com el de la dignitat de la gent -remarquem-ho per si fes falta-, el de fidelitat a uns ideals i a uns principis pagada a un preu molt elevat. Convé que les institucions democràtiques contribueixin a vivificar la memòria històrica, i així ho ha fet un ajuntament, el d'Algaida, que ara pot mirar cara a cara el passat i el futur. No creim que sigui el cas del Consell, no sabem si per decisió política, per ignorància o desídia. A les raons adduïdes, hi hem d'afegir -per ventura també és menester recordar-ho- la personalitat de Pere Capellà com a home de cultura, que va saber aprofitar uns motlles teatrals d'eficàcia acreditada per vessar-hi continguts que el defineixen com a autor compromès amb el seu poble: un compromís que, en la darrera època de la seva vida, va haver de ser implícit, però que, no obstant, ens ajudava a percebre la realitat, que guaitava de bromes i de veres, en l'espai quotidià i en l'absurd. Ens preguntam, també o sobretot, què ha fet la fundació Teatre Principal. I, si no podem obtenir una resposta satisfactòria, estaríem davant d'un d'aquests oblits que ens conviden a fer memòria.
