algo de nubes
  • Màx: 18.04°
  • Mín: 14.72°
16°

La carta que m'enviares...

Eren temps de magrors i migradeses. Consumíem poc perquè no hi havia res. Però sempre hi havia el recurs de l'escriptura, de la paraula, que era econòmica, a vegades volàtil, incorpòria i ingràvida, ocupava poc lloc, no calia ni reciclar-la, però ens servia per sortir del pas. Servia per sortir del pas en aquelles ocasions colendes en què s'havia de quedar bé, que un detall era imprescindible. (Jo tenia un amic que deia que d'allò que no ens costa res, en podíem donar molt... un aforisme quasi mercantil, però a vegades de pura subsistència...) Fins i tot, hi havia en l'atmosfera, en el substrat comú, una mica de literatura, postissa i engalavernada, que permetia sortir airosos del pas amb una frase solemne i de rebomborositat provada. Qui no recorda allò de semblant a: «en el campo hay muchas flores, y en mi jardín un rosal, yo, en el dia de tu santo, te quiero felicitar...»? Ens ho portaven escrit al dors d'una postal setinada com una mentida, com la mentida que teníem al davant, però ens fèiem la il·lusió que érem feliços... I ho recitàvem de cor, com un sortilegi o amb l'eufòria de qui diu, càndidament, una oració amb aromes de coca bamba tot sortida del forn...

Torn vell, deu ser això, o la pluja tardoral, benigna, que em remet a la nostàlgia de les hores esclovellades, d'aquell passat tan nostrat i intransferible. O no sé el que realment és... Però aquesta imatge enclosa entre dos mons m'ha dibuixat en el rictus de la boca un gest quasi cínic, desangelat i escèptic. El Govern Central -amb nuevo talante inclòs- ens ha d'escriure una carta i hi manifestarà el principi científic de la unitat de la llengua catalana, a canvi, de l'amor etern -en forma de vots- d'alguns diputats, que els permetrà d'aprovar els pressuposts. I què en farem amb la carta? És un gest de bona voluntat innegable, com aquells que rebíem dels parents per felicitar-nos el dia del nostre sant, carregada de bones intencions, que ens podria generar la il·lusió de ser feliç; a canvi de què? A canvi de l'amor inexcusable: no podem altra cosa que estimar els parents, o fer-los com qui estimar, i tornar-los el favor de la bona voluntat exhibida. Aquesta vegada a canvi d'uns pocs vots, que els permetin aprovar el pressupost, que els permetin sortir del pas. I tanmateix, com aquella retòrica buida que a vegades era esclafada per una mala betcollada o per una pessigada de monja, aquesta carta podrà ser «tacada» (el lector podrà confitar l'eufemisme amb l'escatologia que cregui més oportuna) amb una declaració de qualsevol baró messetari o premessetari, es digui Ibarra o Bono. Ja ho sé, és una passa endavant, un gest agraïble. Vegem per una vegada l'ampolla mig plena. I esperem, que per pa i per sal, apliquin els principis científics o també, posin mà a la definició de l'espanyolíssima -no suspecta de vel·leïtats particularistes, requincloncs i pansits regionalismes- Reial Acadèmia de la Llengua per fregar pels morros dels espuris allò que és tan clar com l'aigua. I que s'atreveixin a anar una passa més enllà.

Aquí hi ha els meus dubtes, que la cosa no vagi més enllà i que ara ens passin amb cançons, que en el fons del fons, a l'hora de tocar pèl de manera àvida i definitiva es produeixi l'acord entre els dos grans. Com en les seleccions! I, passant al nostre redol, ja que parlam de literatura, m'agradaria només consignar-ho de passada, hi ha alguna gent -redactora de manifestos, de proclames i soflames- que sembla que ha emmudit, que res no mereix sucar les tecles de l'ordinador per fer sentir la seva veu, sempre preclara i ostentosa, ni tan sols la disminució del pressupost que el govern dedica a la normalització lingüística, ni la suposada desaparició, a partir de l'any vinent, dels tallers de llengua i cultura que fomenten la integració lingüística dels nouvinguts.

No sé si la necessitat d'escriure -més enllà que no hi hagi la peremptorietat d'aprovar uns pressuposts- es genera a partir d'una visceralitat, de rampells ignots, no sé si dir-ne com l'amor, que neix i desapareix sense cap raó mínimament racional, que va a empentes i rodolons....

Però ja va bé escriure... encara que sigui per dir-nos que creuen en la unitat de la llengua catalana o per daurar la píndola d'un afer amatori inexistent, com un pretetx que justifiqui l'excusa de poder acabar la carta amb aquell dístic sublim de Rosselló-Pòrcel que diu: «tota la meva vida es lliga a tu/ com en la nit les flames a la fosca...».

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.