Les illes, com Mallorca, tenen un tracte excepcional a la legislació del sòl. Així, la Llei 6/1998, sobre règim del sòlimita el creixement urbà als territoris insulars per la «seva limitada capacitat de desenvolupament territorial i la necessitat de compatibilitzar una suficient oferta de sòl urbanitzable amb la protecció i la preservació dels elements essencials del territori» (disposició addicional quarta). Les Directrius d'Ordenació Territorial de les Illes Balears, Llei 6/1999, recullen aquest condicionament amb la limitació del creixement a un percentatge màxim per a cada illa, en un horitzó temporal de 10 anys (al seu capítol 5, en especial l'article 33). L'assignat a Mallorca és del 10% d'increment del sòl urbanitzable, fins a l'any 2009. EPla Territorial de Mallorca s'encarregarà de repartir aquest creixement. Tot i el seu bon propòsit de calmar transitòriament el creixement, aquesta pauta no assegura gens la sostenibilitat.

El Pacte PP-UM té prevista l'aprovació definitiva d'un Pla Territorial de Mallorca -sense consens i a corre-cuita- que esprem gairebé al màxim el creixement urbanístic permès, i amenaça fins i tot paratges verges com Son Durí i sa Vinyola a Campos, ses Planes i Son Massot a Calvià o l'Ullal a Pollença. Els municipis que més creixen són els de l'àrea metropolitana de Palma: Palma, Calvià i Llucmajor; però seguits en quart lloc per Campos, que augmenta desproporcionadament l'extensió de nou sòl urbanitzable en 100 hectàrees (1 km). També es promou la construcció d'un polígon industrial a cada poble, nous camps de golf -quan ja n'hi ha 25- i es permeten més xalets al camp, a tanques de només dues quarterades. També fa possible el canvi d'ús d'hotels i apartaments turístics a edificis residencials, hipotecant la qualitat de les zones turístiques madures.

Ja abans -el 9 de gener de 2004-, el Consell de Mallorca, governat per aquest pacte PP-UM aixecà les moratòries urbanístiques que frenaven el creixement: les Normes Territorials Cautelars de 25 d'octubre de 2000, que suspenia urbanitzacions no consolidades, i de 22 de gener de 2002, que suspenia la construcció d'edificacions residencials plurifamiliars.

Aquesta política urbanística del Pacte PP-UM suposa una involució urbanística sense precedents, acompanyada de multitud de projectes de vies ràpides i màniga ampla amb els projectes de parcs temàtics, camps de golf, ports esportius... Tot plegat, es defineix emodel de la massificació i la insostenibilitat per la Mallorca del futur. Sense anar més enllà, la urbanització podrà créixer 15 km, que afegits als 30 km del creixement ja permès amb els plans vigents i als 10 km ja en construcció per les noves vies ràpides (amb amplades de 4 carrils i mitjanceres de 12 metres en poden dir autovies o el que vulguin, però son un desbarat!) sumen 65 km de nou consum de sò. Mentre avui dia entre urbanització i carreteres ja ocupam 173 km (160 d'urbanització i 13 de viari) aquest creixement forassenyat, d'un terç fins al 2009 podria suposar segellar -amb ciment o asfalt- 3 ha./dia, que és el doble de la mitjana de consum de sòl entre 1973 i 1995, anys del boom turístic més extensiu. Però no només fem mal al territori: consumim materials al ritme de 20 ton/hab./any, dels quals la meitat son àrids provenint de pedreres; consumim energia a raó de 3 tones de petroli per persona i any, amb la qual cosa excedim els límits ecològics de la Terra; aquests indicadors -de «petjada ecològica»- son de cada dia majors al Nord i menors al Sud, engrandint la distància entre rics i pobres al món; enguany ja hem superat el centenar de morts en accidents de tràfic, que s'apropen als 10.000 a l'any; i això només són alguns indicadors de la insostenibilitat del nostre model de creixement.

L'increment de places d'allotjament pot arribar a duplicar la capacitat d'allotjament actual de Mallorca, per passar de l'1.411.573 actuals als 3.000.007 de sostre màxim. A més, les noves places d'habitatge no responen tant a la satisfacció de les necessitats d'accés a l'habitatge, com a l'afluència de capitals especulatius, que els adquireixen com a inversió per tenir-los buits o per convertir-los en oferta turística il·legal -una oferta d'allotjament que es nodreix dels vols de baix cost-.

És del tot retòric i ens insulta la intel·ligència que els capitosts del pacte PP-UM ens parlin de «desenvolupament sostenible» o de no permetre l'ampliació de l'aeroport, al temps que amb l'altra mà promouen aquest creixement forassenyat.

La complaença opulenta

Mentrestant «nosaltres», consentits, compartim cobdícia, per un mal xalet a la tanca, renunciant a tenir consciència. Llegarem Mallorca més encimentada i asfaltada per tal de no qüestionar-nos l'opulència dels cotxes, l'especulació immobiliària i els horabaixes de diumenge al centre comercial. Maria Antònia Munar, Jaume Matas i els seus acòlits han parit un Pla Territorial per Mallorca que fa tres passes enrere per cadascuna endavant: fa créixer les ciutats amb més urbanització, trinxa fora vila amb vies ràpides, reparteix camps de golf, parcs temàtics i centres comercials, i esquitxa xalets arreu. Què pot tenir de bo? Segons els seus responsables que «/més val un mal pla, que no tenir-ne/». Nosaltres no hi podem estar més en desacord. De tan dolent com és, més valdria que no hi fos! L'únic que es pretén amb el PTM és donar major «seguretat jurídica» als inversors; és a dir, promoure la cobdícia i l'explotació golafre decapital especulatiu i més curt de mires. Hem de desemmascarar els que ens volen enganyar dient-nos que creen riquesa i llocs de feina fent cases «per a tots»; en realitat, només vetllen pels seus interessos, per enriquir-se ràpidament fent cases sobretot per als més rics, encara que ens hipotequi el futur, que superi els límits de l'equilibri ambiental o suposi l'empobriment i la guerra als pobles del Sud.

El repte ecologista

Aquest panorama apocalíptic té remei. L'alternativa que defensam és prendre consciència de la insostenibilitat que ens alimenta i assumir el repte d'aplicar noves i millors polítiques. No és legítim aquest sistema que n'engreixa uns pocs, defensats amb armes de destrucció massiva, i mata de gana 100.000 persones al dia. L'urbanisme que demanam suposa rehabilitar -reciclar les ciutats- per comptes de créixer, amb l'èmfasi a l'espai urbà intensiu i no al creixement extensiu, crear proximitat per comptes d'augmentar les distàncies a recórrer diàriament, amb més línies, freqüències i preferència pel transport públic -obstaculitzant el privat-, gravar amb imposts la propietat d'habitatges buits, rebaixar l'edificabilitat i pautar les llicències d'obres amb quotes anuals per tancar el grifó de la pressió especulativa, assegurar l'accés a l'habitatge amb suport al lloguer i l'adquisició del primer habitatge, imposar l'habitatge social de preu taxat...; per calmar, contenir i decréixer -tant en urbanisme com en consumisme-, l'únic camí cap a la sostenibilitat.