Lluís Maicas

Quadern de viatge

Lluís Maicas09/11/04 0:00

Dimarts, 26.- Amb el temps que fa que ens coneixem, tot i que haureu observat que la fotografia que encapçala l'últim Quadern, i cal suposar que també aquest que ara llegiu, ha passat pel quiròfan de disseny on ha sofert una petita intervenció de cirurgia estètica, no pas de restauració capil·lar, que això fóra fer trampa, ni tan sols de rejoveniment facial, atès el miracle que les imatges, els retrats, no envelleixen en idèntica mesura que els seus models, ans de conservació i manteniment, en tot aquest temps de convivència, doncs, ja haureu intuït, o confirmat, alguns dels defectes, adquirits o congènits, que identifiquen, i distingeixen, el meu caràcter: per exemple, som presa fàcil de les respostes que no tenen pregunta, i el que és encara més greu, de les preguntes que no tenen resposta, la qual cosa significa no només una enorme pèrdua d'energia i de temps, sinó que suposen una gran dificultat per abastar l'equilibri mental i emocional, per adquirir seguretat, àdhuc sobrietat, sobre els afers que conciten controvèrsia. Em neguiteja tant ignorar tot allò que és impossible saber que visc en permanent estat de desassossec. De natural insegur, els dubtes individuals ocupen el lloc de les certeses generals: així, hom assegura que, si més no a occident, vivim en democràcia i jo no estic gens segur que el règim que imposen les corporacions, a través dels seus representants polítics, sigui una democràcia i no la dictadura dels interessos econòmics multinacionals. Els límits objectius del nostre marge de llibertat, en les qüestions vitals, són cada cop més restringits, i les eleccions, més subtilment imposades. Hom parla de la dreta democràtica, de l'esquerra democràtica, àdhuc del centre democràtic, en canvi sovint tenc la sospita que, pel que fa a les ideologies, la democràcia és només una estratègia, extrínseca i conjuntural, allunyada de la naturalesa, real i íntima, de les persones, en general de tarannà absolut i intolerant, i, sobretot, aliena a l'essència dels partits polítics, els nuclis durs dels quals rebutgen i sotmeten qualsevol dissidència interna per tal de mantenir el poder.

Sé que, en un ordre més personal, que ateny les confidències, i pel que fa a les dolences físiques, una de les meves creus més feixugues, malgrat que la resignació m'enforteixi l'esperit, som aprensiu sense arribar a ser hipocondríac, i que el meu cos manifesta indicis de diverses malalties, algunes de les quals conegudes, i per això vulgars, i altres sense identificar, amb la mateixa facilitat que les amaga per tal d'enganyar el diagnòstic i allargar el sofriment. Ara, però, vull dir darrerament, potser pels efectes nocius de l'edat sobre la consistència material i intel·lectual, estic profundament preocupat per la meva salut, perquè som víctima d'una síndrome estranya, diria que insòlita, que els metges no aconsegueixen explicar, i molt menys guarir. Tampoc no és fàcil explicar els símptomes, car poden semblar animadversió, cosa absolutament incerta. Passa que no puc escoltar parlar ni el senyor Zaplana, ni el senyor Acebes, sense sentir nàusea, no pas en el sentit de profund disgust moral, sinó en el més prosaic de fàstic, de vòmit. No és, n'estic segur, per la seva pertinença a un partit concret, car puc escoltar altres companys de la seva mateixa formació, alguns dels quals, tot sigui dit, me diverteixen, altres m'irriten, i encara uns altres me deixen indiferent, i, això no obstant, sense compartir el seu discurs o les seves conviccions, no som víctima de convulsions d'oi, ni sent repugnància. Crec que aquests senyals de la carn, als quals els doctors atribueixen un caràcter lleu, han de ser, per força, l'exteriorització d'una afecció estranya, una mutació, atípica i no gens investigada, d'una malura singular, potser tropical, sens dubte popular en altres latituds, tal vegada una al·lèrgia, o un trastorn de l'estómac provocat pel timbre de les seves veus, o pel seu cinisme groller, o per la seva contumàcia a considerar idiotes la meitat dels votants que no són idiotes. No ho sé pas, ni n'he de fer un gra massa, tant i més quan els especialistes en infeccions, putrescències i contagis no li donen més importància que haver de suportar molèsties venials en els budells, molèsties que s'alleugen rojant, però quan sent la veu, el to i els arguments, dels senyors Zaplana i Acebes, per les emissores de ràdio, pels canals de televisió o procedents de la ultratomba de la història, he de córrer a l'excusat a buidar una gleva compacta de paraules que s'instal·la a la boca del cor i no quedo a ple fins que el tub digestiu se n'allibera.