L'exposició que ens fa David Jou sobre l'origen de la matèria o la formació del cosmos és també molt interessant. Una vegada que tots els astrònoms van haver d'admetre que l'Univers es troba en expansió, i a major velocitat quan més enfora es troben les galàxies observades, hi va haver que concloure en l'existència d'un Big Bang inicial, una singularitat en la qual tot hauria començat, no sols l'energia i la matèria ans també l'espai i el temps. I sembla evident que aquesta concepció es troba molt més a prop del creacionisme -en aquest Big Bang assistiríem a l'acte de creació (independentment, és un dir, de si hi ha creador o no)-, molt més a prop del creacionisme, dic, que no del materialisme que afirmava que la matèria era eterna. De més a més, actualment se sospita que no coneixem més que una petita part de la matèria realment existent. David Jou ho exposa així: «La matèria coneguda que, segons el materialisme era la sola realitat, passa a ser, com a màxim un 10% del contingut de l'Univers, el qual podria estar dominat per una matèria fosca, encara desconeguda», ja que hi ha tota una sèrie de fets que fan suposar que cal que hi hagui molta més matèria que la que veim, que la que és visible. En efecte, segons alguns astrònoms, seria aquesta matèria fosca encara no detectada directament la que hauria fet possible la formació de les galàxies en un temps relativament breu, a escala cosmològica. I també seria aquesta matèria no visible la que explicaria el moviment rotatori de les galàxies a una velocitat superior a la que ho permetria el seu contingut de matèria visible. Per descomptat, David Jou també ens recorda que «el destí de l'Univers depèn del seu contingut de matèria, en particular, de la densitat de matèria, de la qual depèn que o bé es continuï expandint indefinidament, o bé que es torni a contreure després d'arribar a una expansió màxima». En efecte, hom teoritza que eBig Bang podria anar seguit, eons de temps després, per un Big Crunch. I fins i tot s'ha especulat si aquest moviment alternatiu podria durar eternament. Així, Jou ens parla d'un Univers cíclic.
Quant a l'ús de la matèria, a la utilització de la matèria, al que David Jou anomena la matèria tecnològica, la tercera part de Matèria i materialisme s'ocupa de les questions relacionades, especialment de l'entropia i de la termodinàmica. Servidor em limitaré a destacar-ne la interessantíssima exposició que fa respecte al plasma, destacant que és precisament en aquest estat de gas fortament ionitzat com «es troba quasi tota la matèria que constitueix l'Univers conegut: els gasos de les estrelles i els gasos dels buits interestel·lars i intergalàctics», així com també la constatació que exposa respecta a que «des del punt de vista econòmic, hi ha una tendència a primar la informació sobre la matèria com a bé econòmic». Val a dir que, a hores d'ara, és més valuós eknow how adequat a cada procés de transformació i aprofitament que no ho són les matèries primeres.
Finalment, la quarta part del llibre està dedicada a la matèria viva i, en especial, al seu origen i a la relació entre ment i matèria. Per descomptat, l'autor parteix del fet que «la idea que la matèria és l'únic constituent de l'Univers i que la ment no és sinó un producte de la matèria és molt antiga». Ens ha sobtat la seva conclusió que parlar d'un Univers interior, dels essers vius, tant o més complex que l'Univers exterior «no és pas una metàfora, és una realitat». I també és de molt de pes la tesi que el vertader protagonista de la vida no serien els individus sinó el material genètic del qual són -i som!- portadors i transmissors.
La conclusió final de David Jou és clara: «En definitiva, el materialisme clàssic, el de la matèria com a realitat estable, eterna, instrumental, inerta, no és avui viable». Matèria i materialisme és un llibre que es fa llegir.
