algo de nubes
  • Màx: 25°
  • Mín: 20°
24°

No hi ha un sol Bush

La victòria de Bush no és únicament la victòria d'un home que ha abocat l'estat més poderós del món a una guerra sense sentit, sinó que expressa la voluntat de cinquanta-vuit milions de persones que, si estiguessin en el seu lloc, actuarien com ell. Aquesta lectura és la més preocupant de les diferents lectures que permeten les eleccions americanes. Bush té posat de dictador. Camina estirat i amb un pas que abans era atlètic i ara és marcial. La seva gesticulació és agressiva, la mirada altiva (tot i que té els ulls de mico). Curiosament, no ha arribat al poder tot fent ús de la força, sinó a través de la raó aclaparadora dels vots. No hi ha, per tant, un Bush que preocupi al món. N'hi ha cinquanta-vuit milions. Això vol dir que hi ha cinquanta-vuit milions d'homes i dones, partidaris de sotmetre la voluntat dels organismes internacionals (ONU, OTAN) als interessos dels Estats Units, i que no donen cap importància a l'opinió de països amb un pes cabdal en el món com són Alemanya i França. Hi ha cinquanta-vuit milions de persones que consideren lògic que els marines reclutats entre les classes socials més desvalgudes morin a l'Iraq, que el seu exèrcit hagi destruït un país (cases, persones, monuments, persones, persones, finques, carreteres, persones, persones, persones) amb l'excusa d'assolir un objectiu impossible, com és ara la localització de les armes de destrucció màxima. Són, també, cinquanta-vuit milions d'éssers calcats a Bush -no un sol Bush!-, els que consideren lícit mantenir actiu el camp d'extermini de Guantánamo o incomunicat Saddam Hussein. Són els mateixos que aposten per la vigència de la pena de mort a la legislació americana i per retallar les llibertats individuals en benefici d'un major control policíac. Entre aquests cinquanta-vuit milions hi ha grups socials sencers o gairebé sencers, com és ara els dels catòlics. I el dels militars. I el dels exsoldats, que participaren a les guerres de Vietnam i del Golf. També hi ha els borsistes, els petroliers, els grans empresaris, els patriotes, els cubans. I una pila de gent que no té inconvenient a pensar com Schwarzenegger ni dóna cap importància al fet que els quatre anys darrers -els de govern Bush-, la sanitat i el dèficit públic hagin caigut en picat i que l'atur hagi augmentat de manera considerable. Tots, els cinquanta-vuit milions de votants que no permeten que Bush abandoni la Casa Blanca, són clons de Bush. Pensen com ell, actuarien com ell. I comparteixen, amb ell, la idea que el món és divideix en bons i dolents, en justs i pecadors. A posta no és Bush qui recorda a Europa la necessitat de lluitar contra el terrorisme, sinó tots els que l'han votat. Ara mateix, aquests cinquanta-vuit milions de persones que tenen la raó en tot, estan disposades a aprovar una nova partida pressupostària per a fer front a les despeses que genera la guerra de l'Iraq. Bush no té un doble, ni dos, ni tres. Bush és un exèrcit de cinquanta-vuit milions d'americans que propalen filosofia Bush. A posta, el Bush primigeni, l'anomenat George, fill d'un altre George Bush i de sa mare, amic d'Aznar i de Blair, que mira amb menyspreu negres i homosexuals i que invoca Déu contínuament, ha manifestat que acaba de guanyar capital polític i que pensa gastar-s'ho tot. No ha dit com, però no serà en cacauets. Serà amb armes, no cal ni dir-ho. Realment, seria una incongruència afirmar que el segle XXI comença a caminar sota el signe de l'esperança.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.