L 'arribada de Cúper a Mallorca té un aire providencialista i màgic. Els símptomes de la malaltia que patia l'equip mallorquinista havien començat, fa setmanes, a manifestar-se crònics i fins i tot greus. La família mallorquinista anava perdent l'esperança a cabassos i començava a mostrar la seva decepció de forma diversa, però complementària. Així, havíem passat de la mocadorada «provocada» -ningú no ens ha dit els noms dels instigadors, contra Floro; a la manca de suport a l'equip de Llompart, amb la grada buida i amb els socis passant l'horabaixa a casa. L'equip mai no havia estat tan malament, almenys durant els darrers vuit anys; la societat anònima esportiva tampoc no havia tingut un nivell de popularitat i de suport social tan baix com el que tenia les setmanes passades, i l'entorn -entès en el sentit més específic encunyat pel cruifisme, estava emmalaltit i enrarit, com a conseqüència de tanta desorientació. Desconeixem el diagnòstic que, globalment, n'ha fet el Consell d'Administració de l'entitat, tot i que n'hem sentit la veu qualificada de l'encara president. A dia d'avui, coneixem el nom del metge, l'especialista qualificat, competent i de prestigi al qual s'ha acudit. Sabem que Cúper és un recurs d'emergència, un pegat foradat per una situació greu, però previsiblement encara curable. El component emocional i euforitzant que suposa la recuperació de Cúper és una passa important. S'ha fet un fitxatge mediàtic. Tenim un amic com a metge d'urgències, però ara és menester que alguna cosa conviï profundament. A Cúper la gent l'estima, però a l'equip no. Si no hi ha una reacció ràpida, en podríem veure de molt grosses.