algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 20°
20°

Publicacions D'Es Born

En sortir el seu núm. 13, aquesta revista d'estudis, que publica el Cercle Artístic de Ciutadella, enceta una nova època. Els lectors hi trobaran diferents aportacions de caire històric. I quan parlam d'història, ens volem referir al que aquest coneixement significa com a senya d'identitat d'una col·lectivitat humana, que serveix per definir-la en el present i per orientar-la cap al futur. En els treballs de recerca, per molt locals que siguin (o potser per açò mateix), hi trobarem la manera de repensar globalment la imatge del nostre passat, que és tant com dir de repensar-nos globalment com a poble.

En l'acte commemoratiu de l'11 de setembre de 1714, al Saló de Cent de Barcelona, enguany Josep Fontana va recordar Pierre Vilar i la història de Catalunya. En finalitzar el seu discurs Fontana recordava que, per a l'autor de Catalunya dins l'Espanya moderna. Recerques sobre els fonaments econòmics de les estructures nacionals (1962), els mètodes de recerca es defineixen sobretot per la seva capacitat d'explicar els problemes reals dels homes, d'ahir i d'avui, i d'ajudar amb això a resoldre'ls. No els fa vàlids la sola coloració política, ni l'adscripció a una escola, sinó l'eficàcia pràctica. Aquí Fontana es declarava deixeble del mestre francès i esmentava un fragment d'una carta que aquest li va escriure el 1957, on Pierre Vilar li deia: -«Si jo no cregués la ciència històrica capaç d'explicació i d'evocació davant de la dissort humana i de la grandesa humana (tenint, com a perspectiva, la gran esperança d'alleujar l'una i d'ajudar l'altra), no passaria pas la meva vida enmig de xifres i patracols. Ara bé, si anàvem a la recerca de l'home amb vagues sentiments de bondat i una intenció de literatura, això afegiria a la inutilitat unes pretensions ben antipàtiques. No és pas una ciència freda el que volem, però és una ciència».

En aquest núm. 13 D'Es Born publiquen els seus treballs respectius una bona tripleta d'historiadors. Florenci Sastre Portella estudia els Precedents de la restauració de la diòcesi: els segles XVI i XVII. Ens informa de les temptatives del clergat menorquí i dels Jurats de l'illa per separar-se de la diòcesi mallorquina i tenir bisbes propis. Contrasta aquesta actitud reivindicativa d'una seu episcopal pròpia amb la que s'observa durant el segle XVIII, quan, amb administració anglesa, no interessava als hispanòfils que Roma pogués nomenar un bisbe afí al governador de Sa Majestat britànica. Resulta curiós constatar que els Jurats menorquins escrivien una carta al rei Felip II, datada el 25 de maig de 1578, i ho feien en llengua catalana: «Sacra Catòlica Reial Majestat. Lo bisbe de Mallorca té obligació de visitar esta illa de Vostra Majestat, perquè...» Convendria que els governants constitucionals d'avui prenguessin nota del que representava açò de l'Espanya plural en temps de Felip II, quan el Rei Nostro Senyor encara no ens tenia declarada la guerra, segons la versió d'Els Segadors, sinó que es feia dir a si mateix Rei de les Espanyes. També és molt il·lustratiu dels interessos que en aquest assumpte de la seu episcopal es jugaven el fet que a cada petició dels menorquins (1578, 1598... fins a 1711), trobaven barra de cap en la constant oposició del capítol mallorquí «que no volia perdre -textualment- les seves rendes».

Miquel A. Casasnovas Camps escriu sobre Les relacions comercials entre Menorca i Itàlia a l'època de Felip II. El comerç de cereals. Aquest treball ens situa, transcendint la temàtica concreta que estudia, davant un dels tòpics més fressats del nostre subconscient col·lectiu: el de la Menorca doblement aïllada (per la limitació geogràfica que la mar imposava i potser encara imposa, i per la voluntat aïllacionista dels seus habitants). La historiografia ens sol presentar Menorca així: «Amb una economia pobra i autàrquica, isolada enmig d'una mar en la qual pul·lulaven els corsaris enemics...» Què hi ha de veritat i què hi ha de fals en semblant descripció? Una vegada més, en M.A. Casasnovas, partint d'un coneixement analític dels fets, trenca motlos i desfà tòpics, concretament el tòpic que la ruptura de la insularitat comença al s XVIII gràcies als anglesos. L'autor demostra que no ja als segles XVI i XVII la cosa no anava així. En síntesi: la problemàtica de les crisis de subsistències de Menorca s'ha de veure en un context molt més ample, d'abast mediterrani; les mesures adoptades a Menorca no difereixen substancialment de les adoptades a l'Europa mediterrània; la importació regular de gra era l'única manera de garantir l'aprovisionament (blat sicilià al s XVI); en canvi, Menorca exportava llana i formatge principalment. En conclusió, el comerç de blat demostra la inserció plena de Menorca dins les xarxes comercials mediterrànies, i que les importacions de cereals tenien una forta incidència en les balances comercial i de pagaments, en les finances de les universitats i, finalment, en el preu final del blat.

Després es passa del blat a les màquines per moldre'l. Miquel A. Marquès Sintes: Les farineres de s'Arangí i de Mitjan Lloc (Història, maquinària, conservació i propostes culturals). Estudiant un tema tan específic i aparentment tan hirsut, l'autor ens fa pensar en un caramull de coses que et suggereixen propostes d'acció cultural, si més no. «S'ha dit que les farineres poden ser un bon exemple per representar el pas intermedi entre la producció artesanal i la producció industrial...» Doncs, d'açò es tracta, i en Miquel A. Marquès fa girar entorn d'aquest eix el què del seu estudi. Però va més enllà, duu a «sa tremuja des molí» gra del bo, deixant la palla, i gairebé fa història total: economia, demografia, ciència i tecnologia de les màquines farineres, toponímia i vocabulari específic d'aquestes instal·lacions just fa poques dècades desaparescudes del nostre món industrial i laboral, iniciatives empresarials i món laboral, etc. fins i tot, el projecte més ambiciós de la construcció d'un ferrocarril que havia de travessar tota l'illa (1908).

Així mateix, cal no deixar de llegir el treball que un equip format per juristes i historiadors va fer per encàrrec del CIM: Evolució històrica dels accessos al litoral de Menorca. Tothom que el lligi obrirà els ulls sobre el conflicte que enfronta l'interès general (accessos lliures a les platges verges) i l'interès particular d'alguns propietaris (peatges).

Completen aquest volum els textos d'algunes de les conferències que es van pronunciar durant el curs passat al Cercle Artístic amb motiu de l'Any Moll.

Pens que els autors d'aquests treballs compartirien el pensament de P. Vilar sobre el treball de l'historiador, que ha de basar-se en l'erudició però que no acaba aquí; cal que, després d'haver reunit el seu material, el pensi històricament, la qual cosa vol dir pensar-lo dins la història en què ell mateix, com a persona i ciutadà d'un país, es troba situat, per tal d'ajudar a fer una mica més intel·ligible i entenedor aquest present confús que ens ha tocat viure.

Menorca, i especialment Ciutadella, necessiten que se les estudiï; necessiten d'associar la revisió del passat a les propostes de futur. Em consta que Publicacions d'Es Born és oberta a tothom, només reclama rigor i, si hom vol, aquell pelet de passió que fa la ciència més humana.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.