El projecte de soterrament del tren a la seva entrada a Palma ha donat lloc a tot un seguit de posicionaments i de mobilitzacions que posen de manifest l'existència de concepcions ben diferents del que ha de ser la política de transport i el que ha de ser la ciutat. Assumptes com aquest s'estan situant al centre del debat social i polític. El 14 de març de 2004, 50.000 persones sortien al carrer a Palma sota el lema Qui estima Mallorca, no la destrueix. El motiu de la convocatòria era el conjunt de les polítiques de destrucció del territori duites a terme per la parella PP-UM, però era ben evident que la multiplicació dels projectes d'autopistes era el principal detonant de la manifestació. Davant una aposta per intensificar el de sempre (més vies d'alta capacitat, i, amb elles, més consum de territori, més predomini del cotxe privat, més contaminació i més facilitats perquè continuï el procés d'expansió urbanística i de massificació), sectors importantíssims de la població reclamaven un model diferent.
Les crítiques al projecte de soterrament, tal com l'han presentat els equips de la Conselleria de Foment i de Cort, ens mostren que la demanda d'una altra manera d'entendre el transport continua ben viva. D'una banda, s'exigeix que el tren no deixi d'arribar fins a la Plaça d'Espanya durant tot el temps que duraran les obres. Dos anys amb un servei que s'atura a un parell de quilòmetres del centre de la ciutat significarien un cop de mort al tren, que més aviat necessita oferir facilitats per incentivar la seva utilització ciutadana. No val al·legar impossibilitat tècnica. No fa falta ser un expert per endevinar que si hi ha voluntat política les dificultats tècniques se solventen, sobretot si veiem com s'esforcen a construir aparcaments subterranis sense interrompre el trànsit de les vies afectades.
D'una altra banda, es demanda que el carrer «alliberat» amb el soterrament sigui dissenyat com un espai per als vianants, les bicicletes i el transport públic, i no com una nova via de cotxes. El carrer Jacint Verdaguer ha de servir per al passeig i la comunicacó entre barris, i no ha de ser entregat a una circulació de cotxes que com més vies té més es col·lapsa. En la mateixa línia, s'ha criticat que l'estació de trens hagi de ser al mateix temps un nou aparcament per a cotxes. En definitiva, s'ha assenyalat la contradicció d'un projecte que intenta passar com un projecte a favor del tren i acaba essent un projecte a favor de la ciutat saturada i hostil per als que no circulen en cotxe.
La ciutat per als cotxes o la ciutat per als veïns: aquesta és la dicotomia de fons que ens hi jugam. D'un costat, hi ha el projecte del govern Matas i de l'Ajuntament de Palma. És un projecte que, sota el pretext de soterrar les vies, aprofundeix en el model de ciutat feta a la mida del cotxe: noves vies per al trànsit, aparcaments, interrupció del servei del tren. De l'altre costat, han sorgit les veus de veïns, usuaris del tren, ecologistes, partits d'esquerra i col·lectius professionals com els geògrafs. Amb les diferències de matís que hi hagi, són veus que apunten a un model ben diferent: prioritat per al transport ferroviari, ciutat habitable i creació d'espai públic. Seria molt important entendre la importància del que ens hi jugam.
