En Tomeu Móra, fa unes setmanes, veient-se la mort a prop, callava. No volia que ningú no s'adonés del corc que el rosegava. Tanmateix, la família ho sabia i també callava, perquè desitjava que en Tomeu no conegués el seu estat real. Feia algunes setmanes, només, que en Tomeu havia deixat de fer plans i de pensar en el demà. El temps s'havia aturat i sabia prou bé que arribava, a galop, el dia assenyalat del que no se'n pot fugir. Morí la vigília de Tots Sants, un dia especialment caracteritzat per pensar, sobretot, en allò que van significar les persones i el sentit profund que van donar a les seves vides. En aquest sentit, la vida d'en Tomeu -i la de tota la seva família- ha estat especialment significativa, simbòlicament. És la història de les famílies humils que tenen la virtut de saber-ho ser, dels vençuts en la guerra fratricida dels tres anys i dels que hagueren d'emigrar durant el període autàrquic de la dictadura. Però també és la història d'una generació admirable, perquè no va perdre mai la pau, l'humor i la capacitat de somriure fins i tot en els moments més colpidors i humiliants. Els Móra, com els Capellà, sempre han tingut una màgia especial i en Tomeu en va ser el dipositari i transmissor d'una genètica que es manifestava gairebé sempre en una capacitat sobrehumana de resistència, d'humor i de sarcasme davant tot, fins i tot de la mort. Amb la mort d'en Tomeu Antich -Móra- ara és possible creure més en la vida i que, al final, bona part d'allò que queda en la memòria de la col·lectivitat són aquells detalls i aquelles espurnes de bonhomia que un ha estat capaç de transmetre, sense massa pretensions.