algo de nubes
  • Màx: 19.12°
  • Mín: 13.93°
19°

La vertadera cara de Matas

Jaume Matas va mostrar la seva cara més dialogant a la televisió catalana. Jo, particularment, no me'n vaig dur cap sorpresa, esperava veure'l així: simpàtic, intel·ligent, bon encaixador. Sé que és capaç de donar una imatge pulcra, liberal, humana, europea. Per entendre'ns: du temps, Jaume Matas, vestint roba d'Armani per amunt, de manera que no compareixeria calçant botes de garriguer davant una senyora tan esquiterella com és Mònica Terribas. L'únic que vesteix la roba de cada dia en les conferències internacionals és Castro, i la política exterior no li pot funcionar pitjor. Matas, fora de casa, és d'allò més admetent. Tant o més que el president honorari del seu partit, el senyor Fraga, que va tenir penques de vendre democràcia franquista des de l'ambaixada espanyola a Londres. Després, és clar, de retorn a Espanya, va pronunciar allò de «la calle es mía» i un seguit de disbarats del mateix gruix. Però a Europa va donar la imatge impecable d'un gentleman, capell de bolet inclòs. Així com Fraga va tranquil·litzar els esperits europeus propensos a deixar-se tranquil·litzar, Matas va guaitar al Canal 33 per entabanar una part del catalanisme; en concret, aquell que ja en té prou que les Illes servin la memòria de Costa i Alcover per a considerar que el país navega feliçment. Tanmateix, únicament s'enganya qui vol deixar-se enganyar, ja ho he dit. Atenent-nos als fets, el Matas autèntic no és el que parla amb la senyora Terribas, sinó el d'arrels falangistes que pontifica en el Club Siglo XXI o el que arregla (desarregla) Espanya, amb Zaplana, entre partida i partida d'esquaix. Amb la senyora Terribas, parlava la nit del dijous. Dos dies després, el dissabte, DdB publicava que en els pressuposts de la Comunitat per al 2005, la partida destinada a la Direcció General de política lingüística serà un 22,3% inferior a la que hi dedicava el Pacte de Progrés. En conclusió: ni el crit d'atenció de l'Institut d'Estudis Catalans entorn de la situació de retrocés en l'ús social del català, ha aconseguit modificar la desastrosa política lingüística del Govern. Aquesta observació la feia un company meu estimat, no jo. I no l'he feta jo, perquè estic convençut que els albercoquers faran cireres abans que aquest govern de senyorets de Jaume Tercer i Passeig Mallorca amb un polsim de pagesia corrent per les venes més secundàries, faci res de positiu per al seu poble. Ja sé que és lamentable arribar a conclusions com aquesta, però s'hi arriba baixant dels niguls, escaló a escaló. És a dir, mirant-se cada dia en el mirall i dient això no és això. I això -les coses que ens vol vendre Jaume Matas-, no troba comprador honrat ni en els encants. Diguem-ho sense embuts: si el document de l'IEC no ha fet reaccionar la gent de Matas -Miquel Melià, Antoni Vera, Francisco Jesús Fiol-, és perquè les coses, per a ells, no poden anar millor. Serveixen els interessos de l'Espanya unilingüe. El Partit Popular és un enemic declarat de la llengua catalana, i no ens ha de fer modificar aquesta convicció el fet que tal o tal persona conjumini militància conservadora i defensa de la pluralitat lingüística de l'Estat. Aquestes persones -que n'hi ha-, ja és ben hora que vagin a l'oculista. La majoria de conservadors en tenen una percepció folklòrica de la pluralitat esmentada, i assumeixen la seva defensa com una de tantes molèsties que s'han de suportar per tal de garantir un equilibri social sòlid. Tanmateix, hi ha un nucli dur, en el Partit Popular, que actua descaradament en contra del català. I en el bessó d'aquest nucli, hi té un lloc de privilegi Jaume Matas. És més subtil que Aznar i no tan verinós com Zaplana, però Déu n'hi do amb en Jaumet de les Rambles! De tots ells, és el més trapasser. Avui ens ven corbates i demà calcetins, però sempre hi guanya. Tocant a la llengua catalana o a qüestions de cultura, no té escrúpols. Potser perquè és un tema, el de la cultura, que no valora. Ara li han aconsellat que afirmi la unitat de la llengua catalana perquè dóna to, i ho fa sense avergonyir-se'n, tot i les múltiples maniobres que ha afavorit per a promoure la dialectalització d'IB3. En realitat, Matas es troba en la línia dels yuppies dels anys vuitanta -una generació possibilista-, i valora les coses en funció del rendiment que donen. Ni la llengua ni la cultura no donen vots. Aleshores? Imagineu-vos-ho, els conservadors no tiren els diners a la mar. De manera que la inversió cultural és com la lingüística, mínima. Són, les Illes Balears, la comunitat amb menys biblioteques públiques de l'Estat. I la inversió teatral és nul·la. I els instituts tenen pendent de percebre l'assignació per a despeses del semestre actual, no ho oblidem. Tot això contrasta, dolorosament, amb l'afany de fer carreteres o amb el fitxatge milionari d'un ciclista important per a reforçar el mediocre (i costosíssim) equip de les Illes Balears amb seu a Navarra. No ens enganyem. Jaume Matas, encara que superi amb nota una entrevista amb tuf oficialesc a Canal 33, no ha canviat ni un dels seus esquemes bàsics. És un Pepé de morro fort, línia Paseo de la Castellana, Reino de Valencia i coses per l'estil. Poques iniciatives positives podem esperar d'ell.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.