algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 18°
18°

Quadern de viatge

Dilluns, 18.- El nord, Castelladura. En els paisatges, a les arquitectures severes, en el granit grisenc de llindes i brancals, amb l'any de naixença cisellat a llur pell de pedra, en el caràcter, hospitalari, però sec, de les seves gents, en la seva gastronomia de subsistència, consistent i calòrica, en el seu castellà precís i adust: la vall del Jerte, amb els cirerers condormits en el verd provisional de la tardor tot esperant una floració que emblanquinarà, breument, els costers; Plasencia, amb les seves dues meitats de catedral, una d'antiga i una de vella, ambdues parts, indecises entre la permanència i el desequilibri, es sostenen, amb fe, l'una a l'altra; la Vera, roja de pebre bo, terres de castanyers i tabacars, d'assecadors de totxanes on els manats de fulles oregen la nicotina abans que l'enverinin amb substàncies d'addicció. Sobten la mirada els troncs sanguinolents de les alzines sureres, desposseïdes de l'escorça protectora que esdevindrà tap o suret, d'un color encès, i efímer, que les inclemències abaixaran; Yuste, el monestir dels jerònims on l'emperador Carles V acabà els seus dies, ferit de gota, entre la lectura i l'oració. A Villanueva de la Vera hem assistit a un casament: una mulata, potser de Cuba o de Santo Domingo, es maridava amb un pobletà de mitjana edat. Hem arribat quan els veïnats tot just esperaven que els nuvis sortissin de la petita església, els més joves preparats amb enfilalls de petards, traques a punt d'encendre llur successió de trons i espetecs que ompliren de fum i renou la minúscula plaça parroquial. Quan la parella ha sortit, ha esclatat una cridòria festiva, acompanyada d'una pluja d'arròs que s'ha mesclat amb el fi plugim d'aigua beneïda que ha començat a vessar d'un cel sobtadament obscurit. El nuvi tenia la cara vermella d'haver abeurat la felicitat en el cafè, i la núvia, expressió d'alegria continguda en el rostre i en el gest. Immediatament s'ha format la comitiva per recórrer, a peu, els carrers empedrats del poble: davant, obrint el seguici nupcial, tots els guitarristes fent sonar llurs instruments, els segueix la parella, que saluda els badocs, amics o coneguts, i es donen la mà, o es besen, o s'abracen, o es donen el condol; darrere el matrimoni novell, les dones canten cançons populars, acompanyades per la música dels instrumentistes. Tanquen la processó els convidats a l'àpat i nosaltres, que ens retiram vers altres itineraris, una ruta on els núvols cruixen tempestes.

Pel sud, malgrat les deveses i els alzinars que són Salamanca extrema, s'avança Andalusia, no tant la seva anatomia geogràfica d'olivars com la seva topografia humana: el migdia d'Extremadura té vocació andalusa en l'accent del seu idioma i en el natural de les seves gents, d'un tarannà obert i efusiu. Abans, però, d'arribar al nostre destí provisional, travessam les vinyes immenses d'Almendralejo, un poble situat a la planura de la Tierra de Barros que, malgrat la verema a finit ja fa setmanes, té encara l'aire olent a most, a sofre, a vi. Zafra és extremeny i andalús alhora. De Zafra fou la poetessa Dulce Chacón. Ella i jo vam néixer el mateix any, però ella s'avançà en la mort, car finí l'any passat. L'homenatge permanent del seu poble consisteix a no tenir, a les llibreries, cap del seus llibres de poesia, però han posat una placa commemorativa a la façana de la casa on va néixer, que és bar i cafeteria i, a les prestatgeries, en comptes de toms o volums, tenen literatures d'alcohol enquadernades en vidres etiquetats. En un poble que estima tan poc els seus poetes cal no estar-s'hi gaire temps, així que enfilam vers les terres de ponent, travessam les fronteres, més administratives que reals, i entram, en una ràtzia pacífica, a Portugal per l'Alentejo, terra de vinyes. A vora, declarada per l'Unesco patrimoni de la humanitat, fem equilibris sobre les llambordes desiguals dels seus antics carrers empinats. La vida del sud surt de les cases i s'estableix en el batec de les artèries. Dalt ciutat, l'estructura ben conservada d'un temple romà ens invita a dar gràcies als déus. A la plaça, sota els pòrtics, un músic mal vestit desafina fados en un acordió. De tornada, en el cim d'un puig que aguaita el Guadiana, Monsaraz, un llogaret blanc de calç i silencis, d'església alta i cases baixes, fortificat contra els vents, vigila el curs dels rapinyaires sobre la resclosa del riu.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.