El sistema de partits espanyol bipartidista no està encara conclòs. Tant el centre-esquerra com el centre-dreta han aconseguit liquidar els seus competidors nacionals. Però de l'enfonsament d'aquests no n'ha resultat, com devien esperar, l'esvaïment de l'espai sinó l'ocupació per d'altres partits: els nacionalistes. Que són sobre els que s'ha de suportar, amb més o manco intensitat, l'acció de govern de PSOE i PP quan no tenen els suficients escons per governar en solitari. Cosa que per òbvies raons de sintonia nacional de fons entre PSOE i PP no els agrada un pèl. Si el procés cap al bipartidisme d'àmbit general espanyol s'ha culminat amb èxit, ara (en aquesta legislatura o en una següent, tant és, és pura qüestió de temps) començarà la segona fase: la liquidació dels nacionalistes. Hi ha gent que pensa que això no és possible. És una opinió. També molta gent fa 25 anys, i manco, opinava que seria impossible que els dos grans se menjassin els seus competidors espanyols: doncs a la pràctica, ja no en queda cap.
El procés de liquidació dels partits nacionals que ocupaven els espais referits s'ha desenvolupat des de l'inici democràtic. Quan AP neix, com a partit conservador, el seu espai quedava ofegat pel partit centrista, UCD. El PSOE, conscientment o no, se dedicà a rebentar els centristes, de la qual cosa se'n derivà el creixement enorme d'AP, que llavors transmutà en PP que, amb el decidit suport dels seus entorns mediàtics, va liquidar totes les restes de centre i dreta (UCD, liberals, CDS, d'altres aventures), de tal manera que a principis dels anys noranta el procés d'unificació del vot nacional de centre-dreta era un fet. A l'esquerra, mentrestant, el PSOE ho va tenir més cru. En els àmbits regionals xuclà amb èxit les sigles socialistes durant els anys setanta i, llavors, ja gaudint del poder en els vuitanta acabà la feina. Però la resistència del PCE a desaparèixer va tenir una conjuntura molt favorable, quan ja com Izquierda Unida i de la mà de Julio Anguita intentà, en complicitat amb el PP, reviscolar l'esquerra socialista. Tanmateix era una batalla perduda. Amb el suport del seu grup mediàtic aliat, els socialistes es dedicaren sense misericòrdia a combatre IU. El resultat, més endarrerit del previst, ha estat la liquidació fàctica d'IU a les passades eleccions generals, feina que en els pròxims comicis Zapatero deu esperar culminar, ja de forma oficial amb la desaparició de la representació nacional d'aquest partit.
Així que a poc a poc, els dos grans partits, en 25 anys d'eleccions, han aconseguit l'objectiu estratègic que s'imposaren difusament tot just l'inici de la democràcia. Gaudir d'un sistema bipartidista. Tal i com els finançadors econòmics i suports polítics internacionals de cada un volien des de just la mort de Franco. Un àmbit de centre-dreta i un de centre-esquerra. Se troben ara, emperò, que els espais ideològics que ocupaven els partits nacionals que han liquidat (al mig dels dos els de centre, i a les respectives voreres els de la dreta del PP i els de l'esquerra del PSOE), han estat ocupats a la pràctica per forces nacionalistes esquarterades territorialment de centre-dreta (CiU, CC i PNV) i de pseudo esquerra (ERC, Xunta, BNG...). Les quals han viscut moments d'èxit individualment, i estructuralment, considerades com un tot, són els suports tan necessaris com en absolut desitjats pel PSOE i el PP per poder governar.
En la llarga carrera per aconseguir el bipartidisme total, les dues grans forces estan obligades a fer ara amb els nacionalistes el mateix que han fet amb les d'àmbit nacional: liquidar-los. Per això, per exemple, tenen coincidència plena en reformar la llei electoral (per elegir batles) per començar el procés. Ja veurem si l'inicien en aquesta legislatura o no: el govern del PSOE (de la Vega) diu que sí. No importa, per a l'anàlisi, que ho facin ara o més tard. Sinó que hi estan obligats i ho faran, és qüestió de temps. Perquè sense forces d'àmbit nacional que siguin coixí (entre tots dos, de centre), no els queda d'altra que anar a la liquidació dels nacionalistes per aconseguir el bipartidisme perfecte que desitgen. Els ha costat un quart de segle fer la «neteja» de sigles nacionals. Impossible saber quants d'anys necessitaran ara per liquidar els nacionalistes. Però paciència en tenen, està clar.
