Han aparegut novament les cares de Bélmez. Gairebé tothom pensava que amb la mort de la inquilina de la casa on apareixien s'hauria acabat l'enigma. Aquells que s'hi apropaven, a la casa, les veien, a les cares, però dubtaven de la realitat. No podia ésser, deien, que aquelles fesomies apareguessin de manera espontània. La incredulitat és sempre el darrer reducte en el qual es refugien els que no tenen cap raonament sòlid per a rebatre l'evidència. Des de sempre, les cares de Bélmez han estat objecte d'infinitat d'estudis, però els científics no han arribat a cap conclusió satisfactòria. Si més no, a cap conclusió que sigui conseqüent amb la lògica amb la qual ens hem acostumat a raonar les coses. Davant del fracàs científic, l'opinió més generalitzada coincidia a afirmar que la inquilina n'estava al corrent. Al cap i a la fi, si un mag és capaç de treure un conill del barret, per quines cinc-centes una velleta no pot fer sortir cares de les parets i del trespol de ca seva? D'acord amb aquesta teoria, únicament havíem d'esperar que finís per acabar amb el misteri. Tanmateix, morta la vella, han sortit cares noves, cosa que ha exasperat científics i investigadors. No en saben treure l'entrellat, de l'enigma. Potser han equivocat els punts de partida dels seus raonaments respectius? Sí. Per què no? És una possibilitat gens ni mica menyspreable. Jo m'hi apunt. Per trepitjar terra ferma, cal cercar referents a la historiografia. I si se'n cerquen, n'hi trobaran una pila. Sobretot a Espanya. Aquests dies, hem assistit a la reaparició de cares que formen part d'un passat feliçment enterrat i que no poden fer altra cosa més que procurar-nos malsons. El general Galindo, Roldán, Vera, Barrionuevo, Corcuera, Guerra, González, tornen a ocupar un lloc preferent a revistes i diaris. I per si no en tenguéssim prou amb aquest rosari de cares, en arribar novembre tenen costum de reaparèixer les del «Valle de los Caídos». Les cares dels uns i dels altres contribueixen a confegir la imatge més tètrica d'Espanya, tot i que Zapatero procura contrarestar-la fotografiant-se amb el conjunt de presidents autonòmics. Se'l veu tan satisfet, a Zapatero, que no ha pogut estar-se de dir que a l'Espanya actual (la del PSOE, la seva, la de la firma comercial Zapatero&Maragall) tots els ciutadans són iguals en drets. I home, això no és cert. Em reconegui que s'ha passat un pèl. Una declaració de principis idèntica figurava a la constitució americana, mentre el Ku klux klan penjava i apallissava negres. Aquí, a Espanya, hi ha infinitat de ciutadans, comunitats senceres, amb les llibertats retallades, encara que Zapatero pretengui obviar-ho donant publicitat a un retrat de família declaradament patètic. En fi, deixem-ho estar. Parlàvem de les cares del passat que es resisteixen a difuminar-se en el record col·lectiu. Quan les cares tornen, és perquè tenen algun assumpte pendent amb nosaltres. Les procedents del «Valle de los Caídos» no tenen per què preocupar-nos. El seu missatge és estèril i, avui per avui, únicament es troben en disposició d'escoltar-lo quatre rates i els de sempre: Aznar, Acebes, Loyola de Palacios, Vidal-Quadras i Matas (si considera que li convé). Les altres cares, les que sorgeixen del calaix socialista dels embulls, són més inquietants perquè fa la impressió que pretenen envilir la democràcia. Si es mostren totes, en conjunt, evoquen una època marcada pels despropòsits més pregons: GAL, assassinats d'Estat, desfalcs, suborns, gratificacions, compra de collars, etcètera. El PSOE ha hagut de pagar un preu força alt per la prepotència del felipisme. Feia la impressió que la generació de Zapatero (i la d'Antich, naturalment), havia aconseguit soterrar sota una capa gruixada de ciment Portland tot un seguit de cares que minvaven credibilitat al missatge socialista. Però no ha estat així. Les cares reapareixen. Espanya sempre recupera els malsons, siguin del signe que siguin. Ara predominen els de procedència socialista. Galindo, Vera, Barrionuevo... Els únics que no han reaparegut són Lasa i Zabala, enterrats amb cal viva a una sèquia cavada a qualsevol banda. Un detall que potser ha passat per alt als científics que s'esforcen a esborrar les cares de Bélmez. La veritat absoluta sobre les causes que provoquen la seva aparició, no la sabran mai. Però no hi ha dubte que si les empastifen de cal viva, deixaran d'aparèixer.