En el relat L'edificació de la Muralla Xinesa, Franz Kafka planteja un problema envitricollat. La muralla és una necessitat defensiva d'un territori concret, però la construcció es veu sotmesa a tota mena de contradiccions. Possiblement l'entrebanc fonamental és que hi ha moltíssim per construir i la mà d'obra és insuficient, poc qualificada, insatisfeta en el treball. Com si intuís els celebèrrims plans quinquenals -Kafka morí el 1924, el mateix any que Lenin-, parla d'un sistema de construcció parcial: 500 m en cinc anys. Passat aquest temps, ens adverteix que els sobrestants i capatassos "quedaven esgotats i havien perdut la confiança en ells mateixos, en la muralla i en el món". Naturalment els facturaven enfora, on els eren concedits premis honorífics mentre escoltaven el clamor dels nous exèrcits laboriosos que sorgien del fons del país. I després d'un temps de lleure amb la família, tornaven a la tasca, enderiats per una il·lusió irresistible. La força els venia d'una passió compartida per tots d'unitat. Trencada aquesta, allò esdevingué una Babel confusionària. Kafka ho subratlla amb paraules encertades, intemporals: «La naturalesa humana, essencialment voluble, inestable com la pols, no tolera fermadures; esperoneja contra les que ella mateixa s'ha imposat i acaba per trencar-les totes, la muralla i el seu propi sentiment». Resulta, a més, que el Narrador i el seu poble, gents del Sud, no se senten amenaçats pels pobles del Nord, enfront dels quals s'aixeca, defensiva, la muralla. Així i tot col·laboren, moguts per una ancestral idea d'Imperi, un concepte etern, per bé que corrupte. Una emperadriu es va beure, fa mil·lers d'anys, la sang del seu marit en copes de can Gordiola, cristalls de Bohèmia i vasos de Murano. I de tot això en resulta que la feblesa de l'Emperador és, malgrat tot, una de les majors forces unificadores. N'Aquil·les pensa que el relat està bé per al seu moment. Coneix l'autor: un jueu de Praga, que va escriure en alemany la seva obra i demanà al seu amic Max Brod que la destruís llançant-la a les flames.

-Era conscient d'haver escrit textos corrosius com el salfumant. Però no podem oblidar el punt de vista de Walter Benjamin, quan diu que la veritat darrera és que Kafka no volia la destrucció dels seus papers.

-Evident. Quan un vol cremar la seva pàtria literària, amb un misto és ben bo de fer. I encarregar-ho a un altre, és potser amnistiar-la. -Avui i aquí m'agradaria veure'l, al taKafka.

-Per què ho dius?
-Perquè aquella escriptura és la premonició d'un temps de mort i de destrucció, veient com s'acostava. Avui, els fonamentalismes islàmics, l'Israel de Sharon o la guerra preventiva de Bush contra l'Eix del Mal, l'obligarien a perfilar d'una altra manera la construcció de la Gran Muralla Xinesa.

-Si hi afegeixes les explicacions del professor Josemari Aznar davant un grup acadèmic d'EUA, sobre el "destino en lo universal" d'Espanya, sempre un bastió que atura l'embranzida del moro d'ençà de la traïció de Don Julián...

-Pitjor està que no estava. Però no pateixis. Ni tu ni jo no li hauríem d'ensenyar res, a Kafka, sobre el fanatisme, la intolerància i el sectarisme que tenim.

-No putes! Aquestes filigranes les caçaria al vol. Perquè el Poder el coneixia.