Tal vegada perquè som de la generació aquella en què el NO era la primera paraula que apreníem dels nostres grans i, ja adolescents, es va posar de moda penjar per les parets de la habitació allò de «està prohibit prohibir" em costa entendre aquestes ganes del Govern Zapatero de limitar, acotar, retallar la llibertat d'expressió amb l'excusa de protegir el menor i -el que és encara més perillós- amb una moralina d'estar per damunt del bé i el mal.
Va ser n'Aznar el primer a criticar el que ja s'ha batejat com la «tele fems» i ara un Govern Socialista pretén ficar mà a les cadenes privades durant l'extingit horari infantil. Precisament Haro Tecglen feia una reflexió aquesta setmana des de la seva columna diària a El País demanant-se què hagués passat si això ho hagués fet la dreta i, en concret, una persona a qui no se li pressuposen comportaments gaire democràtics com Aznar. Una vegada més els criteris subjectius determinen el debat perquè el que per una persona és fems, per una altra és un bon programa d'entreteniment o senzillament un programa de mal gust que no l'interessa gens ni mica. De fet, programes com «Noche de Fiesta» que emetia Televisió Espanyola els dissabtes vespre va ser amb molt clamor «progressista» un dels primers en caure de la graella de programació i jo, personalment, ho vaig agrair però caldria preguntar-se si allò realment perniciós són les senyoretes curtetes mostrant pit o en passar-se una entrevista del «Tercer Grado», programa que gràcies als Déus també ha passat a millor vida. Excuses a part, no podem disfressar per molt temps el que pretén retallar les ales a la nostra llibertat. Mentre l'adult tengui el comandament a la mà, els programes televisius sotmesos a la dictadura dels rànquings d'audiència no fan sinó mostrar la societat en la qual vivim. Si la immensa majoria de telespectadors s'estima més veure com quatre convidats s'insulten i escridassen a la taula marciana del Rei del «late-nigtht» en comptes d'optar per la tertúlia de Júlia Otero amb Àlex de la Iglesia, Guillermo Toledo, Eduardo Noriega, entre d'altres, significa que hem perdut els patrons del bon gust, i res més que això. Els programadors televisius es regeixen únicament per la rendibilitat, programes que aconsegueixin la màxima audiència amb el menor cost i deixen el lluïment de la cadena en mans dels informatius els quals donen molt de prestigi -no tots, evidentment- i pocs doblers. Crec sincerament que l'única feina que té el Govern és a Televisió Espanyola. Allà és on un pot mostrar el llautó i posar en pràctica les seves conviccions democràtiques. No es pot predicar la protecció del menor mentre els dibuixos es releguen a la segona cadena amb un horari ínfim i a la primera torturam l'audiència amb telenovel·les. El problema no pot residir que els nins i nines que estan casa tot sols -o mal acompanyats- es criaran escoltant els afers sexuals del torero Ordóñez. Si l'anècdota de Tómbola ha passat a ser la normalitat des del matí fins al vespre, el problema no resideix ni en els professionals, ni en les grans cadenes sinó en el model educatiu, en les famílies i en tots els llocs on es formen i els formam com a persones.
