Per resoldre un problema complex no hi ha res pitjor que trobar una solució aparentment senzilla. El problema de si el dret d'autodeterminació ha de ser reconegut a l'Estatut té una sortida massa fàcil: la solució essencialista. El dret d'autodeterminació és reconegut per les Nacions Unides i per les convencions internacionals que obliguen l'Estat espanyol. En conseqüència, el poble de Mallorca o el de les nostres illes tenen el dret d'autodeterminar-se, i aquest dret ha de figurar, per tant, al nostre Estatut d'Autonomia. Massa fàcil i massa poc convincent. Es pot defensar la posició contrària sense quedar en evidència. És allò que ha fet el ministre Montilla: l'autodeterminació no forma part de la cultura del nostre partit, no figura en els pactes signats amb altres forces polítiques i, sobretot, «Catalunya no ha estat mai una colònia». Molt bé: val més parlar de coses concretes i no fer volar coloms. La necessitat de tenir a mà el dret d'autodeterminació no és, en el nostre cas, una necessitat espontània sinó sobrevenguda: tenim el dret d'autodeterminar-nos perquè som un poble, però el vindicam perquè som tractats com una colònia. Tots els estudis demostren que la nostra relació amb Espanya no és de solidaritat voluntària sinó de depredació forçada. Quan els nostres nins tenguin una educació de la mateixa qualitat que els nins d'Extremadura no tindrem tants de motius per denunciar la nostra dependència colonial. Quan els nostres malalts puguin viure o morir amb la mateixa dignitat i les mateixes atencions que els malalts espanyols, per ventura ens podran fer creure que ens queixam de vici. Amb tot això la negociació del nostre Estatut esdevé senzilla: l'experiència i la història demostren que, amb Espanya, no hi podem anar de verbes, i tot allò que no queda ben fermat és interpretat de la manera que més ens perjudica. «Pro domo sua» en deien els romans d'arreplegar tot allò que estava en discussió. «No som una colònia», això està molt bé, però Espanya, que sap que li agrada massa escurar les butxaques dels pobles que figura que tutela, s'ha de defensar d'aquesta temptació perenne acceptant un Estatut que deixi blindades les nostres competències i els euros que necessitam. I és que això d'Espanya deu ser cleptomania incorregible, i, si el nostre Estatut no es converteix en un correccional per a ella, no tendrem mai un finançament just i suficient. És per això aleshores que hem d'exigir, en contrapartida irrenunciable, el dret d'autodeterminació, el dret de fugir de l'atracador. I no com a afegitó teòric, sinó per exercir-lo a la primera ocasió favorable que se'ns presenti. Si no som una colònia, que es noti en els drets que ens ha d'assegurar l'Estatut, i, si no, hem de poder autodeterminar-nos com els negrets de l'Àfrica, i dir l'adéu definitiu a la finestreta de la Hisenda espanyola. Quin alè!