Supòs que tots us en deveu recordar d'aquest personatge. No sé si era entranyable o no. A hores d'ara, m'és díficil establir un cànon sobre conceptes absoluts o relatius. Tanmateix, quedau-vos amb un detall per contextualitzar el tema: era un personatge sense veu pròpia, una mena de guinyol estrafolari que moltes vegades fregava el patetisme i altres vegades ens feia gràcia. No sé si per la mateixa raó que fregava el patetisme -per allò que entre el bé i el mal només hi ha un malentès. Tanmateix, més enllà que tots som uns personatges buits, en mans d'uns déus inextricables, com alguna vegada va poetitzar Espriu, n'hi ha que no s'esforcen gaire a dissimular-ho, supòs perquè no en saben, i mostren ufans el llautó o el seu patetisme més integral.

Dic tot això perquè l'altre dia, fent zapping, involuntàriament, com diu tothom, vaig travelar amb la mateixa pedra dues vegades. El tema era la resposta que a priori donava el PP davant la cimera de presidents autonòmics que es va celebrar dijous passat. No puc precisar quin portaveu del PP estatal va donar la raó absoluta, com aquell qui diu el Verb que esdevingué carn, per la qual els presidents autonòmics del PP assistirien de cap de dents a la cimera. Parlaren bàsicament que no volien fer fer un lleig al rei, que ho feren per lleialtat institucional a la Corona, com si ells, a la corona no li haguessin fet fer segons quin «paperillo» -però deixem-ho estar. La varen desqualificar amb dues raons que ells saben fer molt bé: la buidor de continguts i la foto. Ells són especialistes en fotogèniques positures (recordau per exemple que aquesta setmana, el president, el molt honorable, per una cular propaganda, va amollar totes les sublims feines que tenia i es va fer la foto amb n'Alejandro Valverde). És evident que la vaig sentir en castellà.

Per altra banda, una estona després, en un informatiu local, d'una cadena local, no record quina, va sortir na Roseta Estaràs, a qui li devien haver fet arribar un fax, o un mail o un missatge webcamitzat, amb la consigna única. Perquè, i permeteu-me ara el circumloqui, el PP s'assembla cada vegada més a una imitació tit-tiritera d'un partit teocèntric, fins i tot, és regit per una mena de trinitat inextricable on el Pare, que habita en el cel de los Pazos no sabem si acompanyat d'alguna vestal; el Fill -víctima d'una incompresió còsmica, on el poble va preferir Barrabàs abans que ell, que era una aspiració de Messies Universal, que fins i tot ha ressuscitat en una càtedra d'una universitat americana- i l'Esperit Sant, tan vaporós que no sabem si parla amb veu pròpia o és una llengua de foc que es consumeix. A més de la direcció trinitària, tenen el dogma infalible. I allò que espurneja l'Esperit Sant o allò que efluvitza el Fill i interpreta qualsevol porprat cardenalici del sèquit, va a missa, cap cot i sense discutir-ho. Per tant na Roseta Estaràs va ser víctima en primer lloc del garbellet de la veu única, de la ratera... I com que el document va ser produït a mitja tarda, la molt honorable senyora, que devia fer la digestió, no va tenir temps de rebobinar-lo, d'interioritzar-lo i va fer senzillament de dona Rogelia. Perquè fins i tot, va tenir tan poca veu pròpia, que es va veure en serioses dificultats per traduir a les nostres modalitats tan seuades i suades, la consigna inefable que els havia arribat de Madrid. I en una entrevista que parlava el català, va dubtar, les paraules no li sortien, es travava i no li va quedar més remei que repetir els conceptes sublims en espanyol. Com una esperpèntica dona Rogelia.