El fet d'haver nascut i viscut durant els primers vint-i-cinc anys de la meva vida a Sineu, poble aleshores eminentment agrícola i de secà, fa que jo avui tingui una mena de malformació de la conducta en el sentit que me preocupa el temps que ha de fer, observ el final dels telediaris amb atenció sempre, amb manifesta sorpresa del meu fill, que no s'explica de cap de les maneres el perquè de la meva fixació. I diu: què cony n'has de fer tu de si plou o deixa de ploure, si de tota manera tens orgues de demà no treure el cap al carrer capficat en les teves coses. I té raó, potser. En el meu descàrrec he de dir que, tanmateix, som un home de la terra (nací de la tierra, como el carbón -Atahualpa Yupanqui i jo manifestem), i ja no faig comptes canviar. Seria massa traumàtic. I fals, clar. Les soques dels arbres vells, ja no se vinclen.
Recordar ara mateix Jaume Company Cañellas, un amic entranyable, malauradament desaparegut ja fa un parell d'anys, que quan jo li demanava: Quin temps farà demà, Jaume?, me contestava amb complicitat punyetona a la mirada: no ho sé ni m'importa gaire: jo tenc totes les finques donades per a pastura... I pensin, com jo mateix, tampoc no en tenia cap de finca, ell, que jo sabés, estimat.
Saber recordar i dir aquí i ara que els pagesos de secà del Pla, per la gran importància que tenien per a les collites les pluges puntuals i abundoses, observaven els símptomes de la bona o mala nova: si les mosques anaven aferradisses, entabanades, empardalades, si el bestiar tenia juguera, estava inquiet, si la somera cocejava les parets de la païssa sense motiu aparent, si a l'estiu les falzies volaven baixes, arran terrer, zimm!, eren símptomes segurs de pluja, senyals fidedignes d'aigua.
Supòs que per això i altres motius, sobretot perquè encara no s'havia inventat internet (ni la televisió, ves per on), la gent era més observadora, mirava les coses molt i arreu, i treia conseqüències del que veia i ho deia, ho comunicava. Biel, tu tens les galtes coloret de palla avui: vas destrempat de ventre, qualque cosa que has menjat no t'ha caigut bé, ta mare que et faci una bullidura de vaumes, me deia quan jo era nin madò Antonina Crespina «dedavantcanostra». Símptoma, diagnòstic i tractament, tot d'una mateixa estirada. I aquest tipus d'actitud davant totes les quotidianitats de la infantesa i adolescència, crea hàbit, és encomanadissa. D'aquí que quan veig aquella senyora morena asseguda al volant del cotxe aturat al semàfor del Coll, amb un ninet de dos o tres anys assegut al seient de davant, el de l'acompanyant, sense cinturó de seguretat cap dels dos, però això sí: amb una ferratina al vidre del darrere que posa: «Atención, pequeño pasajero a bordo», s'ajunten els dos símptomes i el diagnòstic és: cretinisme profund de la mamà; tractament: forta baldada de multes. O quan la premsa, tv, ràdios, (la de tot el món menys El Mundo i La Cope) citant la violència iraquiana ja no parla de terroristes; ara els diuen: rebels, resistents, homes armats; si el meu afuat olfacte no falla, això sols pot significar que al Bush li queden dues afaitades, i que als abans terroristes ja els estan dissenyant les estàtues eqüestres i prest seran herois de la pàtria. O quan el senyor Matas gasta saliva i verb quasi català per a proclamar al discurset sobre l'estat de l'autonomia, que el seu partit i ell mateix mos han tret de la depressió moral i econòmica en què estàvem immersos els temps del Pacte de Progrés, i que abans d'això na Rosa Estaràs ja hagués amollat més fresca que una cama-roja, ella, que ara, a la fi i perquè ells havien retornat al Govern Balear, podíem tots plegats tornar a menjar, treure la panxa de mal any, al meu parer són símptomes greus de manca de tolerància al cava, en el millor dels casos. No hi conec tractament.
