A Malhumorismo, publicat el 1948 amb dibuixos expressionistes de Josep Bover, aquell gran mestre de l'article de premsa que encara es firmava Juan Bonet Gelabert -era el seu segon llibre-, es plantejava seriosament escriure un manual per ensenyar a la gent a parlar correctament per telèfon. Dos anys abans s'havia donat a conèixer amb un assaig sobre l'obra d'Enrique Jardiel Poncela, El discutido indiscutible, pel qual els llibreters de vell madrilenys demanen quantitats més que notables. Ho sé bé jo, que vaig adquirir el meu exemplar a Miguel Miranda quan l'autor encara vivia, i quan li vaig confessar el preu que n'havia pagat, l'amic Joan Bonet se'n feia creus, perquè era més -deia- del que havia guanyat ell amb els drets d'autor. Aleshores li agradava firmar els seus llibres amb les tres inicials: J.B.G. El cas és que dins aquella postguerra en blanc i negre, Bonet havia observat que la gent al telèfon esdevenia una mena de fauna impotable, insofrible, insuportable. Poc més o menys com ara, et demanaven de l'altra banda del fil amb qui parlaven abans de donar-se a conèixer. Però també recollia els encreuaments de veus, un veritable document d'època, o en temps de vaques magres com eren aquells, gens proclius a l'ús i abús de secretàries, la veu del personatge sol·licitat afirmava a l'aparell: «el senyor no hi és perquè ha sortit i no ha dit quan tornaria». Fins aquí res de nou, si no és la gran intuïció que tingué l'amic Bonet observant que el telèfon arribaria a canviar les idees dels homes. Si s'hagués inventat uns segles abans -deia-, hauria modificat el rumb de la història moderna i contemporània. Cert a més no poder, només és que, amb una mort prematura el 1991, als 74 anys, en Joan Bonet evità sortir del solc amb l'assumpte dels mòbils. Perquè, enmig de tot, el telèfon clàssic romania discret dins la intimitat de la casa, l'oficina o l'hotel. Com aquell que diu, no emprenyava a ningú. Ara les coses han canviat força. Prendre l'aperitiu a una terrassa, dinar a un restaurant o prendre el sol davant l'espill d'una mar verda o blava, ja no és un fet personal, intransferible. Raó tenia el poeta Cayroquan ens advertia que la solitud de l'home contemporani va envoltada d'imatges, sons i veus que no són del tot cosa seva. Na Fiona Campbelque, com jo mateix, ha renunciat al mòbil, entra amb olivetes en un tema que al meu entendre ja ha escampat olives per tot.
-Les Balears ocupen un lloc de privilegi dins Europa, en el consum de telèfons mòbils.
-I també en cotxes, i en accidents de carreteres, i en maltractaments a la parenta.
-Tot plegat deuen esser manfiestacions de la incorporació, tardana però real, a la contemporaneïtat. Després de segles d'endarreriment i de treure de polleguera la bona de George Sand, ara es veu que el mallorquí ha dit: aquí sóc jo, posat al dia de les més rabioses innovacions tecnològiques.
-Sí, però la genètica encara canta. I Mendeno en té la culpa, pobre home, de l'ensurt a un concert amb la melodia del mòbil, ni de la joveneta que t'endolla el seu problema d'una darrera anàlisi, que l'ha tranquil·litzada, ni dels crits i desoris dins un restaurant, perquè no hi ha prou «cobertura».
-Certa. El que no es pot fer, tanmateix, és negar la utilitat del mòbil.
-No. Però algú haurà d'escriure un tractat per a la seva correcta utilització.
