Si algú troba dificultats per fer-se una idea més o menys clara sobre la qüestió de les seleccions, aquests dies en boca de tothom -de qualsevol-, trobarà en l'article d'ahir, de Pere Fullana, una bona ajuda. Vistes les reaccions per part d'Acebes, aquest tauró d'Aznar, el debat difícilment es podrà plantejar de forma oberta i sense apriorismes irrenunciables, tota vegada que a l'àtic del PP no sembla haver-hi cap inquilí més o menys assossegat. I, no obstant, hi ha algunes coses que tal vegada podrien commoure el seu característic monolitisme. Hi ha una cosa que servidor no he acabat d'entendre en aquest problema de representació. Em pregunt per què la cultura catalana es pot manifestar afirmant-se al marge de l'espanyola, i no ho poden fer les seleccions esportives. El caràcter oficial a aquesta capacitat de representació l'hi va atorgar l'Institut Ramon Llull, i convé recordar que el govern central s'hi va implicar gràcies a la bona disposició de Josep Piqué, aleshores ministre d'Afers exteriors. (Val a dir que la seva successora, Ana Palacio, no facilità, ans al contrari, el compliment dels compromisos de finançament.) En qualsevol cas, la cultura catalana, amb el suport -si més no, teòric- del Govern central, pot circular pel món sense gaire problemes addicionals. És clar que la Generalitat valenciana d'Eduardo Zaplana no va voler participar en l'Institut Ramon Llull, com més tard ho faria el seu col·lega Jaume Matas, però a Madrid ningú del PP va detectar en l'IRL una potencial amenaça per a la unitat territorial de l'Estat. És perquè aleshores governaven ells o perquè la cultura no els lleva la son? Aquesta histèria que es manifesta entorn de la selecció catalana d'hoquei contrasta amb l'esperit de bona col·laboració posat en relleu per Piqué en els acords entre l'IRL i l'Instituto Cervantes. Si se suposa que els límits naturals d'una cultura no tenen per què coincidir amb les fronteres d'un estat, per què un esport no ha de poder-se desenvolupar amb una concepció no estatal del territori? Si els problemes sorgeixen a considerar l'esport com un instrument de cohesió social, més que més les seleccions haurien de partir d'una realitat social, cultural i humana ben consolidada. Hi haurà comunitats que se sentiran més ben representades en el conjunt de l'Estat i d'altres que preferiran afirmar-se individualment. Quin mal hi ha, a part de les bellumes que enterboleixen la mirada d'Acebesi els seus? Aquests tal vegada haurien de procurar evitar que el que és ara una qüestió de normalitat democràtica esdevengui causa de frustració i, per tant, més prest o més tard, causa d'enfrontament. L'esport és, certament, un instrument de cohesió social, i no és bo que una societat es cohesioni encara més per reacció a l'estroncament de les seves aspiracions més innocents.