Quadern de viatge

Dilluns, 18.- El nord, Castelladura. En els paisatges, a les arquitectures severes, en el granit grisenc de llindes i brancals, amb l'any de naixença cisellat a llur pell de pedra, en el caràcter, hospitalari, però sec, de les seves gents, en la seva gastronomia de subsistència, consistent i calòrica, en el seu castellà precís i adust: la vall del Jerte, amb els cireres condormits en el verd provisional de la tardor tot esperant una floració que emblanquinarà, breument, els costers; Plasencia, amb les seves dues meitats de catedral, una d'antiga i una de vella, ambdues parts, indecises entre la permanència i el desequilibri, es sostenen, amb fe, l'una a l'altra; la Vera, roja de pebre bo, terres de castanyers i tabacars, d'assecadors de totxanes on els manats de fulles oregen la nicotina abans que l'enverinin amb substàncies d'addicció. Sobten la mirada els troncs sanguinolents de les alzines sureres, desposseïdes de l'escorça protectora que esdevindrà tap o suret, d'un color encès, i efímer, que les inclemències abaixaran; Yuste, el monestir dels jerònims on l'emperador Carles Vè acabà els seus dies, ferit de gota, entre la lectura i l'oració. A Villanueva de la Vera hem assistit a un casament: una mulata, potser de Cuba o de Santo Domingo, es maridava amb un pobletà de mitjana edat. Hem arribat quan els veïnats tot just esperaven que els nuvis sortissin de la petita església, els més joves preparats amb enfilalls de petards, traques a punt d'encendre llur successió de trons i espetecs que ompliren de fum i renou la minúscula plaça parroquial. Quan la parella ha sortit, ha esclatat una cridòria festiva, acompanyada d'una pluja d'arròs que s'ha mesclat amb el fi plugim d'aigua beneïda que ha començat a vessar d'un cel sobtadament obscurit. El nuvi tenia la cara vermella d'haver abeurat la felicitat en el cafè, i la núvia, expressió d'alegria continguda en el rostre i en el gest. Immediatament s'ha format la comitiva per recórrer, a peu, els carrers empedrats del poble: davant, obrint el seguici nupcial, tots els guitarristes fent sonar llurs instruments, els segueix la parella, que saluda els badocs, amics o coneguts, i es donen la mà, o es besen, o s'abracen, o es donen el condol; darrere el matrimoni novell, les dones canten cançons populars, acompanyades per la música dels instrumentistes. Tanquen la processó els convidats a l'àpat i nosaltres, que ens retiram vers altres itineraris, una ruta on els núvols cruixen tempestes.