Mentre el personal es distreu amb les trifulgues dels MacDonald's, el nostre ambient social s'italianitza per moments. Àlex Gorina té la teoria que tota aquesta moguda deSuper size me -Posa'm la més grossa: la pel·lícula on Morgan Spurlock s'atipa d'hamburgueses fins a provocar un oi còsmic cap a les whopper amb formatge i cap a moltes més coses- l'ha engegat la mateixa casa mare MacDonald's, empesa pels seus experts en màrqueting i mirant d'aturar la pèrdua de clientela de les hamburgueseries i, el que és més greu, la progressiva i evident lumpenització d'aquests tipus de locals, cada dia més buits d'executius i de mestresses de casa amb infants de classe mitjana-alta i més okupats per predelinqüents juvenils, cridaners i amenaçants, d'hordes d'adolescents esvalotats i de gent que manifesta, amb la vestimenta i els hàbits alimentaris, llur incapacitat de pagar -i de desitjar- qualsevol altre menjua. La meva teoria -modesta, com sempre- és que ens hem endinsat ja fa temps en els estadis avançats de la italianització de l'ambient, molt més que en la postissa americanització que representen, i alhora amaguen, els espais i les dietes Mac. Els reflexos al carrer són més imprecisos i fal·libles, però el cor del nostre món públic mira molt més a Nàpols que a New Hampshire. He cercat referents ideològics en els catecismes clàssics, però ja fa temps que els esdeveniments superen qualsevol etiqueta: pretendre que els invents en els costums d'avui dia poden explicar-se encara amb les receptes culinàries de Weber o de Robert Park és tan ingenu com mirar de sobreviure al desert amb una dieta exclusiva de foie de veau aux framboises, sense aigua.

La fórmula? Com s'italianitza una societat? En primer lloc, sense que es noti: un producte tan impresentable (i en això coincideixen molts italians) s'ha de vendre, i cobrar, un cop ja s'han servit les postres. Per començar: agafa l'estat i atomitza'l, divideix-lo en múltiples instàncies de manera que el primer problema de cada ciutadà sigui perdre-s'hi i trobar-s'hi, i que la primera ocupació de tots els polítics sigui signar convenis per engegar algun insignificant efecte: els ministeris amb les autonomies, les autonomies amb els ajuntaments, els ajuntaments amb els organismes públics de qualsevol nivell, i totes les instàncies entre si. Manté -i aprofita- una corrupció de baix perfil, evitant els escàndols estrepitosos, i distreu el personal amb esdeveniments esportius de tercera o quarta categoria que, tanmateix, no interessen més que els qui se n'aprofiten per fer negoci. Especula amb intel·ligència la distribució dels fons públics, i no oblidis que l'interès fonamental es centra en les obres públiques: interessa, en particular, mantenir en perpètua reforma els espais públics, dues passes més enllà d'aquella vella -i superada- tradició de la mordida puntual quan s'havia de construir una estació o un parc. La ciutat i l'espai interurbà ha d'estar invariablement viu, permanentment de part, parint una generació contínua de despeses, renous, comissions, inauguracions i anuncis de millora. La frontera entre el públic i el privat ha de ser tan esquifida, introbable i inútil, com les marques internes del Benelux. No descuidis els detalls més saborosos, l'equivalent de les espècies que són la firma distintiva de tot gran cuiner: que els cossos de seguretat s'interfereixin i fins i tot es fereixin entre si, que la televisió dicti les modes intel·lectuals, i que el tennis sigui un complement de les desfilades de models. L'estat ha de dimitir -sense anuncis, però amb prou convicció- dels seus quefers més rutinaris: la sanitat, l'educació, la justícia, l'ordre públic i sectors semblants han de deixar pas a aquest keynesianisme ben entès que practiquen, apropiant-se de les parcel·les públiques, corresponents els constructors, els clubs de futbol, de golf i d'hípica i l'esport en general, les companyies aèries, les elèctriques, els firaires, els presentadors de televisió i els artistes de tota mena. Ni un cèntim del pressupost públic s'ha de moure sense haver-ne dilucidat abans la destinació més productiva -ço és: la que farà caure més vots en les pròximes eleccions-, amb alguna excepció, o no, com les ingents subvencions a la duquessa d'Alba. El més essencial de l'àpat col·lectiu és que els temes de l'agenda política siguin tan estables i tan extenses com la voracitat i les sobretaules dels gourmets: hem de concentrar-nos amb fruïció en els mateixos temes que fa vint o trenta anys: el dèficit fiscal, els descomptes aeris, els transports públics, els accessos a les ciutats, la prohibició (de conya) del tabac en els espais públics, l'opacitat de l'administració, l'apropiació impune dels camins públics, tot amb la màxima suavitat, amb molt de disseny en els anuncis corresponents. Les autoritats reconegudes poden aparèixer als mitjans de comunicació, però és imprescindible que sempre hi hagi un analfabet al costat per matisar i popularitzar les intricades opinions dels intel·lectuals de prestigi, tant si es parla de tema lingüístics com de física quàntica. Quant a la política exterior, s'ha de mirar als Estats Units, reduint-los al més ximple comentari, i sempre amb aquell punt d'arrogància que suposa creure que, en el fons, no són més que una colònia que ha superat la metròpoli.

La classe política n'ha de ser observador perenne, de tot el procés: els mateixos polítics que ja hi eren quan vam començar a votar ens ha de conduir al futur. La política és una forma de vida gairebé eterna, que embalsama els protagonistes amb la disciplina de partit, i que rega desconfiança sobre qualsevol mandatari que no dugui, com a mínim, dues dècades en el poder. Si tot això ens hagués d'acostar, garantir, i abaratir, els tortelloni in brodo i a les panades de melicotó amb mascarpone, i als millors Chianti i als Sant'Angelo, alabat seria Déu, però em temo que, a sobre, haurem de continuar tirant de whopper.