Possiblement, a la majoria els sembla acceptable la tesi de l'arquebisbe castrense i reflectida ahir en aquestes pàgines. «Els soldats cristians tenen dret a defensar el poble, fins i tot matant», va dir el senyor Pérez, sense que li ballàs el solideu que, a semblança del kipa jueu, adornava el seu cap. En les fotos no duia pistola o no se li veia, però vestits de campanya la porten amb la mateixa normalitat que la cristiana creu que adornen les seves insígnies. No perdé el temps a aportar arguments personals sobre el què pens d'aquesta imatge i d'unes declaracions tan franques com conseqüents: cadescú té les seves idees i, mentre el negoci de l'armament sigui el que és: el primer del comerç mundial, just per sobre del farmacèutic, hi haurà armes i persones decidides a defensar la legitimitat d'agafar-les. I és en aquest punt on sí que m'agradaria fer constar una reflexió molt simple: qui participi de les idees d'aquest capellà soldat no pot dur-se les mans al cap quan altres soldats, amb altres religions i d'altres pobles, en nom de la seva religió maten per a defensar, a la seva manera, el seu poble. Llavonses, si no acceptam que qui posa bombes a l'Iraq ho pot fer -i de fet diu que ho fa- en defensa del seu poble, és que establim categories, per sobre de les quals sempre hi ha la nostra religió i el nostre poble. Mal d'empassar si es pretén res de semblant a l'objectivitat. Això és supèrbia col·lectiva i l'entrebanc més gran per a qualsevol entesa.

l l l
No sé si per manca d'entesa o per excés, però és mal d'entendre que els tres diputats d'UM ahir no escenificassin un distanciament dePP en un tema com el cas Rasputín. Atesa la majoria que ostenten els populars, l'abstenció, com si no anàs amb ells, dels uemites va ser, almanco, innecessària. Potser les susceptibilitats no estan per a escenificacions, sobretot si qualcú ho pogués interpretar com un advertiment als socis o una revenja personal amb el trànsfuga exuemita que les males llengües consideren gaudidor, in situ, de russes explotades. Deu ser que amb les coses de menjar no s'hi juga...

l l l
Una de les excepcionalitats de la monarquia, a més de poder caçar onsos devers les «datxes» transilvanes sense que membres de Greenpeace s'emmanillin a la corona, és que els seus noms poden traduir-se segons l'idioma dels interlocutors. No em faceu anar a cercar si, pels qui parlam català, és un privilegi poder dir el príncep Felip o la reina Caterina de Rússia, en lloc de referir-nos-hi com a Felipe i com es digui en la llengua que tan bé exercita el senyor Flaquer. Això és una norma general per a membres de la corona i del romà papat. O ho era fins que el nostre estimat govern ha decidit que el poliesportiu de Son Castelló, que ara tant promociona, es diu Príncipes de España, tant en la versió castellana com en la catalana de la bilingüe propaganda. Què tendran en el subconscient?