Terra desbaratada. Solar il·lògic, superrealista, sempre allunyat de qualsevol coherència que estableixi paral·lels amb el globus terraqui. Mallorca i fora Mallorca, és a dir, l'illa i la resta del món. Noltros som noltros. De Maura a Matas, passant peMarquès de Zayas, si molt convé. Però també és cert que sabem riure. A la nostra manera. M'ho ha recordat l'ínclit Tòfol Serra a l'entrevista que li fa Llucia Ramis en el monogràfic de Quimera quan, contestant la pregunta relativa a l'humor mallorquí, manifesta que el nostre riure és, senzillament, desbaratat. Els catalans voldrien que fos «disbaratat», però a nosaltres ja ens va bé així. I recorda, el bon amic Tòfo, que aquest humor popular nostrat, que es troba a Ses Rondaies, ens arriba sedassat o sedassejat per la sagristia. No debades fou l'integrista Antoni Maria Alcover qui les va escriure, Ses Rondaies, o les va reescriure, o les va censurar o decantar. Tot plegat serà bo per al lluïment del professor Josep A. Grimalt, que té cura de l'assumpte. I pel que fa al cançoner, dos cèntims del mateix oli. Per bé que no manejava un caràcter tan avinagrat com el del canonge Antoni Maria, el pare Rafel Ginard era franciscà de Mallorca. No són punyetes. Qualsevol que es deliti, com jo faig sovint, passant hores dins el claustre franciscà, tendrà a l'abast un desbarat de proporcions immenses: el pegat del col·legi davant per davant una placa del XIX on es declara allò monument nacional. Barbaritats a voler, bunyols i nyaps, damunt la geografia ciutadana. En Tòfo recorda, pouant en els records d'infància, una poesia popular de quan «Sant Vicenç Ferrer / treia aigua amb un paner / i no en vessava cap gota...». Bon assumpte per espipellar el nostre cançoner, pròdig en «dècimes desbaratades», els recitals espontanis del nanet de matances i aquelles gloses dignes de la millor literatura de l'absurd, que no sorgeixen de plantejaments metafísics ni filosòfics, sinó d'una idiosincràsia popular que es defensa del mal i de l'angoixa amb la rialla:
Un dia, anant no sé on,
vaig encontrar no sé qui;
jo li vaig dir no sé què,
ell no sé què me va dir.
Na Fiona Campbel mostra interès del bo davant aquest vessant de la nostra literatura popular. No se li havia ocorregut que un poble tan sofert com el nostre, tan malmenat al llarg de la Història, amb majúscules, inquietant, pogués treure forces d'on no n'hi havia per riure d'aquesta manera.
-Segurament el riure és una defensa dels pobles que han sofert molt. Millor riure que no matar, fer-se matar o suïcidar-se.
-Sens dubte, Fioneta. Riure i somriure és un privilegi dels animals racionals. I a Mallorca n'hem sabut. De vegades a partir de l'observació de la vida quotidiana, i altres vegades creant situacions loquenques o locotes, procedents de l'imaginari col·lectiu.
-És a dir que potser sou un poble amb vena humorística desbaratada i anàrquica.
-I tant que sí! Escolta, perquè t'il·lustris, quina altra en va fer, un autor anònim: «Sa madona de Can Costa / dins sa sala hi té un mirall; / com més va, més s'hi acosta, / i a davant hi fa un badall».
